Els joves i les places noves

Si ens hi fixem en un tret homogeni de les diferents personalitats què formen la Plataforma de “Salvem la Nova” es veuria què hi ha més d’un nexe, però el de l’edat és un indiscutible. Des dels avis nascuts abans de la guerra, als del franquisme, als pares i mares de la generació X, a alguna tieta de la generació de la baby boom, o als encara i afortunadament no catalogats infants de pit, tenim una amalgama interessant a travès d’una visió única, l’edat.
A tot aquest personal li interessa conservar i preservar el pulmó de la Nova, com a d’altres no, però observant el detall em sembla més curiós el fenòmen dels joves què d'altres que ocupen aquesta plaça.
Sabem que els joves en particular busquen els seus llocs per això, per fer seu el temps i l’espai, i tot plegat poder compartir. Com a mostra tenim moltes places i cadascuna d’elles amb la seva particularitat entre la gent que la frecuenta, però si parlem de la Nova, diria que n' hi ha una colla què s’ajusten més a aquells nascuts després del 88, dia amunt hora avall, aquesta generació inventada des d’un estudi holandès, com a “Generació Einstein”. Sembla ser què son nois i noies més sociables, tenen una gran capacitat de comunicació i demanen expresar el què pensen tenint una bona dosi d’interés en voler canviar el món. L’informe els alça com a vindicadors de la felicitat i els experts assenyalen què són joves que busquen un desenvolupament personal cada cop menys lligat a l’entorn professional. Deu anys de treball de camp avalen aquest estudi. En contra tenen la falta de rigor i de disciplina però al contextualitzar-los en un marc de prosperitat econòmica obtenen un perfil optimista i esperit de protesta.
Què volen molts joves de la Nova, que des de l’independentisme fins el moviment ocupa, des de grups d’esplai, ecologistes o inclús els què comencen a tocar el dos cap a la maduresa; què volen dient No. Volen tenir criteri, volen ser escoltats i volen conservar el seu espai per madurar el què pensen i el que senten. S’està gestant un futur. ¿Seran ells, quan els anys els hi ho permetin, qui aconseguiran quelcom més del què ara per ara nosaltres (generacions hippies, yuppies, i d’altres bèsties) li anem treient a la vida? Temps al temps. Però no seré jo qui els mogui d’aquesta plaça no sigui què amb els anys m’empenedís per haver barrat el pas a una gent què si més no sembla que pot tenir més clar quin és el seu capital, una plaça de parquing o un bon company. Apostem per la perpetuitat d'aquest pensament.