10 més 7 anys ; un futur.

Tipologia d'adolescència.
L'altra dia parlava d'aquesta paraula incerta: FUTUR, bé és més la situació qui provoca l'incertesa que no pas el seu propi concept. El futur és el que és, res tangible i molt d'incert. Afortunadament.

Aquest és el primer FUTUR que penjo. Vull col.leccionar futur, com el que col.lecciona talls d'ungla.
Escric al títol: 10 més 7 anys, un futur.
I poso d'imatge al jove Bojan.
I aquest em porta a aquell altre que en Llach va honorar in memoriam.

...disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres...

Com són els disset? Aquell temps que s'apropa a la majoria...?
Continuarem.

Articles i articles...

N'hi ha articles de premsa que no s'entenen. Són prou crítpics o són massa complexes o, són de nul.la categoria informativa i inclús literària. Altres passen a l' història per la seva desperta retòrica o el seu volum d'idees.
Estic intentant classificar aquest article que tot seguit adjunto, si més no per ser de bona envergadura; no deixa de ser d' un vice-director d'un diari de reconeixent qui l'escriu i, a més es tracta de la segona pàgina editorial; i confeso que estic tenint seriosos problemes. No és de literatura facilona, ni de descripció de cap hipòtesi complexe, però em passa què encara no trobo la gràcia argumentar com s'argumenta la situació política actual de forma tan fosca, tirant a tort i a dret sense cap anàlisi, i la solució final és de guinda.

Tatannnnn....... Dicho lo dicho:
PILAR

Hubo un tiempo, no tan lejano, en el que la intelectualidad progresista decimonónica puso su conocimiento al servicio del pueblo. Algunos lo hicieron desde la soberbia jacobina. Aquella que se creía depositaria de una sabiduría, revolucionaria por supuesto, capaz de erigirse en cabeza pensante de un cuerpo inane y sin alma que atendía por populacho. Pese a ello, hubo actores incalificables como Georges Sorel, que denunció la envidia feroz de los intelectuales empobrecidos que ansiaban guillotinar a los comerciantes boyantes. Un sentimiento depravado. Aunque se hayan disputado muchos partidos de fútbol desde entonces, lo único que ha cambiado son las formas, que no el fondo. Seguimos esclavizados por disputas escolásticas en las que se pretende exorcizar a aquellos que expresan dudas. Demasiados pensamientos continúan esclavizados y amordazados por quienes deliran con soluciones definitivas. El despotismo fanático se camufla, incluso con disfraces buenistas. Las palabras y las ideas se zarandean en un carnaval sin fin, que es la noria perfecta para el fanatismo teórico. Pero no crean. Frente a los extravíos de la razón o la reinvención de la rueda y de la pistola de chispas, no estamos solos. De hecho, casi nunca lo hemos estado. Por eso, para reforzar esa sutil atalaya de la sensatez, para rebatir a quienes pretender edificar un futuro perfecto sobre los despojos del presente cual si fuéramos un camposanto irrecuperable, hoy se incorpora a La Vanguardia Pilar Rahola. Esta librepensadora, polémica como tal, se suma a quienes desde estas páginas intentan combatir con argumentos a los teólogos de las certidumbres.

Alfredo Abián

Vicedirector de “La Vanguardia”

REC, fins quan l'off?

S’acaba el cap de setmana i no puc dir que hagi estat tranquil, intranquil tampoc, bé no sé. Intentaré explicar-me i poder sabré definir-me amb més exactitud.L’intranquilitat (¿)va iniciar-se tard. Fins el dissabte al migdia jo era una persona mínimament feliç i tranquilota, bé…( tornem amb la pauraleta…) Sí, de fet tot rutllava, però allò que dóna la vida i la conxorxa es va manifestar tan senzillament com fent una cervesa. L’amic Martí va sentenciar:”62 és ja una edat”, més o menys aquestes varen ser les seves paraules. La notícia de la malaltia d’un amic va posar fil a l’agulla i encetarem amb certa frivolitat i un histèric interés sobre l’incertesa del temps que ens queda i com digerir en carn pròpia una notícia com aquesta. Total sent pessimistes és possible que es facin fitxar alhora cada dia a dalt, als cels de déu. Va deduir algú amb cert sarcasme. Com la notícia no va ser grata tampoc es pot dir que ens despatxarem amb locuacitat fervorosa sobre el tema; les diferents possibilitats de certesa sobre el futur (varen deduir que cap, naturalment) i una possible solució de companyia mutua en l’espera, va marca la ruta final de la curta conversa, conversa que amb un creuament d’idees exaltades entomarem a la fí amb allò que de debó dolia, la incertesa del futur de algú estimat.
Amb Ja comença el compte enrera o Cuando las barbas de tu vecino veas afeitar pon las tuyas a remojo vam plegar veles i cadascú a ca seua què comptant amb els dits, ostres! doncs és cert, no queda tant, cal repensar-ho nena, em vaig trobar dient, tota sola des de les hores. Intranquilitat. Doncs. Això és posa serio. Ho repenso o ho deixo per un altre dia… ?Tot duBtes. Per paliar aquesta indecisió tenia varies possibilitats: agafar un llibre d’algun gurú indu no em venia massa de gust, mastegar-me les ungles ho considerava massa infantil i la derrota no portava en lloc, veure el Barça tampoc era garantia de plaer i oblid, pujar a Girona a sopar amb piragüistes em reproduia una juventut que tot just feia unes hores havia perdut… millor dormir. I així fora.
Diumenge al matí no va conduir a canvis. Bon sol però dia gris de violencia de gènere. Discursos sobre discursos, res nou que reconduís el present cap a un futur més cert.
Tot d’una una altra cervesa davant va produir el deliri, amb “El País” a les mans vaig trobar una momentània i esporàdica solució: Tocar el botó i encendre. Gravar. Engegar. Encetar. Donar vida a una història: REC.!
La película. El terror. Histèria sobre l’histèria. El meu tractament és el shock, posa una peli de terror a la teva vida!!!!! i.. doncs, poder t’afluixes…
Rec: Tot acaba com comença; com sempre tot és esféric, rodó, com la vida, com el botó. Gens perfecte però un cicle. Un principi amb un final. Com la vida mateixa; amb sorpreses, alguna estona d’humor, ensurts, molta intranquilitat i poc sexe. Com la vida mateixa.

Encara segueix gravant…però, fins quan? Sort de l' incertesa. És l'únic que és cert; el moment que graves, l'instant; com diria el predicador televisiu: Apodera' t del dia!

Tú no indagues, es ilícito saberlo, qué fin a mí o a ti los dioses te han concedido, Leuconóe, ni consultes las cábalas babilónicas. ¡Es mejor soportar lo que haya de ser, tanto si Júpiter te ha otorgado más inviernos o si éste es el último, que ahora deshace el mar tirreno oponiendo arrecifes: sé inteligente, escancia vino y, en nuestra breve vida, ata corto largas esperanzas. Mientras hablamos, habrá huido el tiempo envidioso:aprovecha el día, sin fiarte lo más mínimo del mañana.

Horacio

Iris Varela: el monstre es recrea

Nascuda a Veneçuela, la número 11 de 13 germans és diputada chavista i altrament anomenada la Comandante Fosforito.
Qué es veu en aquesta gravació? Unes imatges esgarrifoses. És possible que aquesta diputada hagi estat votada? Tingui adeptes? Doncs, sí i sembla que molts són els què justifiquen la seva ira, i la utilització que en fa d’ella per reivindicar en nom propi i d’altris. Tintes de tonner correrien si imprimissim només alguns dels textos que parlen amb cofoia de la dona.
La història de l’afer del video s’explica quan el periodista de la televisió va fer referència en el seu programa sobre un capítol dolorós a la vida de l'Iris. Ella, al1992 va parir amb moltes complicacions un nen que va morir al poc de nèixer just a l'època quan es va produir el cop d'estat a Chávez. La diputada va acusar a l'hospital per no combregar amb la causa chavista i fer que el seu fill no sobrevisqués de forma expresa. Aquest fet, segons s'explica al seu país, ha portat aquesta dona a ser part del que es veu al video; carregada de dolor i ira, plena de rencúnies, enllesteix sense prejudicis ni educació, perdent papers i raó que la descalifiquen ja als primers instants de la seva intervenció.
Se li ha escoltat a dir en una altra ocasió més serena que li agradaria ser la sustituta de Chávez.
Tot plegat convida a seguir pensant com aquest món segueix generant monstres, l’ Iris, el presentador, la neopolítica del XXI, la televisió, youtube i jo mateixa formem part de la monstruosa complexitat de l’èsser humà i de les seves circumstàncies.
Només a un ser com en Fernando Fernán Gómez se li pot permetre aquell: a la mierda! sense bellugar-se li més que una anècdota a la seva biografia. Un record a l'actor, poeta, i escriptor i a l'Emma Cohen que amb molt d'honor va estar a la seva ombra.

Premi Llibreter 2007

Claus i Lucas d'Agota Kristof és la meva aposta per a la novel.la triomfadora d'enguany del Premi Llibreter, guardó que otorga el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya.
Són set els llibreters els que s'encarreguen d'escollir la novel.la a promocionar per les llibreries entre unes poques bones finalistes on el què es prima és la qualitat i la garantia d'una obra sèria. No n'hi ha guany econòmic en quant al premi, és el reconeixement a la botiga el que serà garantia de seguiment de l'autor i l'obra.
El premi es concedeix des del 2000, i han estat finalistes i/o guanyadores obres de personatges com Sándor Marai amb L'ultima trobada, John M.Coetzee per L'edat de ferro, Philip Roth amb Pastrimonio, Siri Hustvedt per Todo cuanto amé, i en Martí Rosselló amb l'Anna K.
L'Agota Kristof la coneixia per La analfabeta. Haig de dir que només la tinc a la butxaca; la seva lectura no ha passat de la crítica i quatre ratlles més del sumari, però comentant la jugada amb la gent de "Laie" i de "Catalònia" i tenint l'experiència d'una novel.la anterior de la nomenada húngara, m'he decidit perquè sigui ella la que rutlli aquest any per les llibreries com a la primera en el "top ten" dels llibreters, la llista dels quals podeu saber si entreu a la seva web.
L'alé del búfal a l'hivern de Neus Canyelles, escrita per la mallorquina, si guanyés seria la primera obra de llengua catalana que obtingués el premi. No estarà de més guardar-la a la pila de lectura a reservar.

D'un roig encès voldria jo la vida

López Raimundo, lluita d'avui per un demà més lliure.
Autors: José Martí Gómez, Josep Ramoneda

- Com t'agradaria que et recordessin?
- Com que sembla que la llegenda ja està en marxa, m'agradaria que em recordessin com "un home bo".
___________________________________________________
Juan Panadero demanant la llibert de López Raimundo i del poble espanyol; recita un poema de Rafael Alberti:
...
!No os durmáis! !De prisa! !Andad!
Que por prisa que llevéis,
más lleva la tempestad.
...
!Arded sin descanso! !Arded! La libertad no la tienen
los que no tienen sed.

"D'un roig encès voldria jo la vida" Era l'eslogan de l'época...

La fotografia és a Millau ahir al vespre.
El roig que queia damunt la nit em va portar al seu record. L'home bo, mai prou sadollat de llibertat.
El negre cau damunt del roig. N'hi ha dol, la llibertat porta crespó negre; ja dura massa.
Donades les circumstàncies de desencís global amb tics d' estranyes ànsies de llibertat, em fa sentir amb aquesta nova absència (fa poc la mort d'en Guti, lluny queda la Montser Roig) molt més òrfana de referents, ideològics, polítics... humans.
Esperem que torni a lluir la vida.

15 novembre 1958

I em varen connectar.