L'error d'equivocar-se

No sé en què pensaria la infermera del Gregorio Marañón quan va equivocar la via. Hauria dormit malament?, s’hauria barallat amb l’amant o discutit amb el pare? , tindria migranya?, l’haurien escridassat al passar-se un semàfor en àmbar?, va tenir un atac important de dislèxia? o simplement es va equivocar? Cap d’aquestes situacions segurament és la que és va produir, de ben segur que ella o elles, encara deuen estar-se fent creus i replantejant mil i una vegada, però el que si és cert és que ara ja estan estigmatitzades. Pobre, no m’agradaria ser a la seva pell, però ni de bon tros. Clar, direm també, la seva “negligència” ha comportat una mort, poca broma; d’aquí evidentment el ressò global i l’atac, de tan frontal immerescut, trobo. És més, és molt possible que estès pensant en fer-ho bé; no deixa de ser obvi que aquell nadó era un nadó gairebé mediàtic, en el què milers d’ulls, a part dels familiars, tenien fixada la mirada després de la mort desafortunada, malauradament també, de la mare.

No prendria jo judici cap aquesta o aquestes infermeres, però si que intentaria matisar que un error no és una negligència i que darrere els errors n’hi ha persones, en canvi, de les negligències, persones negligents.

Em ve al cap un accident domèstic (se'm perdoni la comparació ja de principi incomparable però si ilustrativa) que vaig tenir quan la meva filla petita tenia pocs mesos. Era hivern i l’hora del bany. Mentre jugava amb el nadó a la banyera vaig deixar que el pijama anés agafant calor penjat davant d’un escalfador i així quan assequés la mossa tenir preparada una roba ben calentona. El crit rotund i agònic de la criatura escopit mentre la començava a vestir em va fer saltar totes les alarmes i , tot d’una, no tenint prou ulls per trobar on estava l’error, l’accident, quina era la causa, vaig entendre la explicació. Ben senzill. La peça de llana era d’un sol cos però la part de la pelvis s’obria per facilitar el canvi de bolquers i unia una banda i l’altra gràcies a uns ganxets metàl·lics; aquests, després d’un temps de calor, estaven plens de ràbia i la nena , afortunadament nascuda amb bona veu, es va fer sentir com un animal. Jo, era el que menys volia que passès, d'aquelll nadó encara recordava el lligam entre dos cosos des d'un cordó umbilical. Ara, la noia va pel món amb una cicatriu a la parpella de l’ull esquerra explicant la història sense oblidar que tot plegat va ser un excés de cura de sa mare el que va provocar aquell petit esdeveniment fortuït.

És tan fàcil l’error! És tan capriciós el destí! Mal seria que la justícia no comptés amb l’infortuni de la qualitat humana; si més no quan, és patent, la laxitud i la injustícia davant indolències majors, molt majors, s'han manifestat, on possiblement l’error no era tal i la negligència sí que s'esdevé qualificada. De guerres en tenim unes quantes, per exemple; de diferències, també unes quantes. És tan dura la culpa, encara més si està absent de justícia; és a dir, poc més que un acurat i rigorós estudi de les circumstàncies i factors, escoltar veus, demanar parers, molt temps de reflexió i, sobre tot, tancar-se d'influències tòxiques vomitades pels mitjans de comunicació i altres eufòries mediàtiques. Ella, elles, plorar i encomanar-se alguna llei divina...és a dir, abandonar-se a mirar els estels i recordar fàbules i altres faules, poca cosa més, de moment .