Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


jueves, 9 de julio de 2009

Cal barber i altres cases

Pujant pel carrer de la plaça entrava jo al carrer Sant Antoni sense cap esperança, vull dir, no m’esperava que el carrer ja s’hagués acabat de guarnir i no recordava que s’hagués iniciat ja aquell escenari de nou; així vaig jo per la vida, poc lligada. Un somriure em va corbar la línia de la boca mentre avançava pel carrer mariner i vaig recordar que faltaven poques hores per començar la festa. El tros de carrer ja se sap no és llarg i amb poc temps vaig fixar la línia del meu somriure en una ganyota, més caiguda, més baixa, com la d'aquells ninots que s’afegeixen en els missatges d’internet, ara els llavis inflats a proa. És interessant com els temps s’acomoden a les circumstàncies, estem en època de crisi i l’atrezzo del carrer més engalanat prenia aquest any una dimensió gairebé fantasmagòrica, amesurada i seca, sumament ensopida. A falta de gent, era l’hora més alta de la calor del dia, avançava jo i res em feia pensar que era un dels escenaris més cuidats de la festa, fredor i sobrietat, una falta d’ànima concretava el que veia, carai si que va de debò la crisi, renegava. Anava a tombar ja cap a casa quan a poc més de 5 metres la meva mirada es va aturar de cop i el meu pas va retrocedir sense cap dubte; els meus ulls havien captat algun símptoma de festa, pressentia vida; em vaig apropar i amb la durada que permet fer tres passes va tornar a instal·lar-se el somriure a la meva cara; com si m'hagués petonejat un àngel el rostre se'm va omplir de cop de tendresa, el cor va cedir sobtadament; em vaig trobar, per fi, amb un raig gran de vida, allò si que era magnífic i exclusiu, allò no era una posada en escena,, era tot un homenatge a la festa a través d' una persona, i a una persona mitjançant la festa. Em trobava davant “Cal Barber”, un desplegament d’amor en una botiga, un oasi en aquell desert, una ànima. La fotografia d’en Sardà mullat fins la melsa, roba blanca arrapada al cos, pistola d’aigua a l'espatlla i una barretina mig tombada acompanyaven un somriure de festa major, possiblement la darrera; a la dreta de l'imatge en color, repeteixo immensa tant de forma com d'afecció, com desats a l' intempèrie, descansaven damunt un moble antic vells estris de barber vell, veritables joies; aquell aparador li rendia els honors al seu barber, però a qui més a la seva persona; alguna cosa més posava gala a l'espai però no calen més dades.
Per aquella connexió nerviosa que fa que el conscient es trobi amb allò mai pretès, el meu pensament va córrer cap a la Maria; ella, mocador al cap i pinta de pirata també va gaudir amb els seus de la seva darrera festa; feliç i plena ens va acompanyar i avui em torna l'enyor i des d' aquest aparador li faig l'ullet. Perquè les festes són dels vius i dels morts, són ruixades i silencis, dels pobres i dels rics, són rialles i gemecs, les festes són al carrer i a casa. Ahir no vaig tenir ganes, no per enyorament si no perquè sé que les diferents formes de celebrar la festa resten amagades en un espai petit de la nostra llibertat perquè les utilitzem segons el cas, segons la circumstància, i aquest any, any de crisi, jo he trobat la forma de celebrar-la amb el record de l'absència d'ella i d'altres. La festa, però, continua, sempre.

1 comentario:

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

aquest any m'ho miro des de la terrassa i tinc sensacions extraterrestres.
Em diverteixo observant aquest carnestoltes repetitiu.
...i el millor de tot és que m'ho passo bomba (des de la terrassa) esperant el darrer petard del castell de focs que acostuma a ser el millor moment de totes les festes!

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre