Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


jueves, 5 de marzo de 2009

La taceta


Per a mi viatjar és com llegir, una aventura; instants en el temps on tinc qualitat de vida.
Els viatges de plaer fora de casa, a vegades, no són res més que viatges interiors què, posant un parèntesi en el dia a dia, puc realitzar gràcies al canvi d’escenari. És evident que un pot enriquir-se aquí o allà, i si considerem la ideologia oriental és en el desarrelament i l’absència de desig on realment un troba la pau per trobar-se cara a cara amb si mateix amb la sort que dóna l’estalvi de benzina i d'hotel que aquesta filosofia soluciona. Alguna meditació que altra he fet i constato que la fórmula no és fàcil, en tot cas més econòmica però gens fàcil, conseqüentment el viatge occidental és una alternativa més propera i més assequible per a mi, encara què, repeteixo, no en tot cas en divises.
Donat que el meu caràcter té molt d’observador, la variació de decorats em facilita la interiorització i, en alguna ocasió, em resolt dubtes o deslliga contradiccions en un tant per cent important; per tant, tan bon punt puc, a vegades mercès a alguna excusa a modus de premi o regal, agafo un bitllet i tiro milles. Càdis ha estat el destí d’aquesta darrera aventura, era època de carnavals i l’agradable disposició d’una bona amistat va fer que aquesta petita i alegre ciutat fos el punt de mira, i al seu nom vaig punxar la xinxeta en el mapa. No em vaig equivocar. El caràcter obert i distés andalús sempre m’ha seduït, porto sang del sud a les venes i la seva llum blanca sempre m’ha demanat contemplació; no em vaig equivocar, repeteixo.

Les “chirigotes”, més que les comparses o les desfilades i les disfresses, m’han emocionat especialment, i explico perquè les menciono amb tanta exclusivitat. L’humor sempre ha estat una filosofia i utilitzar l’humor àcid, sarcàstic, inclòs corrosiu i crític (Rubianes, per favor!) dels successos quotidians del curs passat com a eina d’observació és el que caracteritza i pretén la “chirigota”, música amb lletra a peu de carrer que treu la punta a la vida i es jacta.

Amb humor. Per sorpresa meva, aquesta forma festiva de celebració, l’humor, com a base del ritual, barrejat amb art des del carrer (la cançó i la música són subversius per naturalesa i terriblement artístics) és un mitjà valuosíssim a través del qual es pot fer més política revolucionària que en una manifestació. He vist amb claretat què, a vegades, conservem a ciutat un posat tan sumament intel.lectual i rigorós que espanta la pregunta de la veu més curiosa; massa cosmopolites ens considerem i el provincianisme no és menyspreable. Valgui doncs, per anotar que aquest viatge m'ha resolt , entre moltes coses, dosi d'humilitat i reverència cap a alients bastant propers i senzillament més savis.
Dit això, no puc deixar de recomanar també altres viatges on està garantida la sensació: un”tour” per la ruta dels pobles blancs; una ullada a l’horitzó de Tarifa, espai on se’m varen barrejar sentiments contraposats com la bellesa i la ràbia; prendre el sol amb el cul assegut a una terrassa, per exemple, a Vejer de la Frontera, o gaudir de la barreja del riu i del mar, allà per Sanlúcar de Barrameda.

Un plaer, la taceta.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

benvinguda a Premià de Mar, la Perla del Mediterrani. El millot ambient, les millors tapes i el millor clima.
Premià és excitant.

Anónimo dijo...

Un plaure haver-te tingut per aquí aquests dies i sobretot, redescubrir el carnaval a través dels teus ulls.

Petons.

Beaumont dijo...

Esto de traducir los nombres no me cuadra. TACITA, cojones. Ovarios en tu caso.

penyabogarde dijo...

pasen, miren y vean el niño cocodrilo.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre