Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


jueves, 5 de febrero de 2009

El somriure amagat

Anava passejant aquests dies entre la melangia i la crispació (sembla un combinat difícil però puc assegurar que no és impossible), quan, després de signar el comprovant de pagament de la compra del segon llibre de la Trilogia de Deptfort, Mantícora, d’en Robertson Davies, m’he trobat regalant-li a la caixera de la llibreria Catalonia un somriure tan esplèndid com immerescut. La noia, vés, malgrat que és jove, té treball i un bon equip de companys, fet que em consta, és antipàtica, que no introvertida, i no massa agradable. Segurament en té causes, els hi disculparé i, sinó tampoc discutiria que té dret a l’antipatia, evidentment, com tampoc els hi qüestionaria aquells que tenen confiança en què Messi mai deixi el Barça.
Bufen vents estranys i l’anticicló no acaba d’instal.lar-se en aquest meu món de coordenades, ara per ara, un pèl desorientades; no estant cofoia apuro involuntàriament els escarafalls i, repartir a tot i a dret somriures ha deixat de ser, per sorpresa meva, una de les meves peculiaritats. Desconeguda com em trobo en aquesta, espero i desitjo (o no), transitòria personalitat, és quan em sorprenc davant l’expressió d’ aquella mostra d’afabilitat meva i més destinada a qui sabia que no apreciaria tal dispensa. Alguna causa inconscient havia d’haver-se disparat dins meu i sense control perquè l’esclat de gentilesa manifestat fos gran i obert, gens histriònic i molt agraït, encara què, com ja he dir, hagués caigut en terreny erm. Vaig sortir al carrer i un sol brillant va petar al vidre de les meves ulleres, arribava la bonança? El somriure i el sol anaven de bracet. Poc temps he necessitat de treure l’entrellat; represa la caminada vaig comprovar que la felicitat de tenir un bon llibre a les meves mans em va desconnectar del món i de les seves misèries i treure’m allò que gairebé no posseixo. Una cara olivàcia emmarcada per uns cabells desgraciats no varen ser prou valents per aniquilar una il.lusió que havia brollar com una flor en la neu, i que va venir, com en moltes altres ocasions, de la mà de la literatura.
Ilustració: J Mendelsson

15 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

i quin llibre ! És una passada el R. Davies !

Ja, deixem ser oportunament oportunista...
parles de somriure...
doncs, això, com cantava el Llach...
"amb el somriure, la revolta!"

(ejem...i'm sorry)

michelines al viento dijo...

a mi esto de leer me la suda un poco pero si a ti te apetece, que le vamos a hacer

Anónimo dijo...

paperina plena ossos engreixa?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

Hey! greetings from Mataró!
what's goin'on?

penyabogarde dijo...

el madrid és millor i cal saludar-lo i reconeixer el seu espectacle

Repel-lent dijo...

esquiumosa. Et triuco a las 14. Ja pots carregar-te el missatge

revoltaglobal.cat dijo...

tutta l'informazione sopra Bologna in Premia...

clicant a:

http://premiademarx.blogspot.com

el tripas dijo...

garbeando por la tacita de plata

¿ cierto ?

AGENCIA EFE CÁDIZ dijo...

atracón de camarones en Cádiz.

(agencia EFE)

se cuenta que la turista Endora se está dando un atracón de camarones y fritanza que la convierte en enemigo público.
las duras ordenanzas municipales de la capital gaditana contemplan unos límites en el consumo e ingesta exagerada de productos en la via pública.
Endora está en el límite.


Corresposal en Cádiz para EFE:
Marcelino Gómez

B/L dijo...

què és un camarón ?
i no em diguis que és un cantant que ja ho sé. Moltes gràcies si m'ho fas saber.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

pos yo mejillones de arenys

Anónimo dijo...

esto parece el mercado de abastos o la lonja del pescado

centurión dijo...

y las escamas de las sardinas

JOAN LAPORTA dijo...

"ABANS JO ERA UN PEIX
ARA SOC LES SEVES ESPINES"

JOAN LAPORTA

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

no us agraden els ous d'esturió?

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre