La taceta

Per a mi viatjar és com llegir, una aventura; instants en el temps on tinc qualitat de vida.
Els viatges de plaer fora de casa, a vegades, no són res més que viatges interiors què, posant un parèntesi en el dia a dia, puc realitzar gràcies al canvi d’escenari. És evident que un pot enriquir-se aquí o allà, i si considerem la ideologia oriental és en el desarrelament i l’absència de desig on realment un troba la pau per trobar-se cara a cara amb si mateix amb la sort que dóna l’estalvi de benzina i d'hotel que aquesta filosofia soluciona. Alguna meditació que altra he fet i constato que la fórmula no és fàcil, en tot cas més econòmica però gens fàcil, conseqüentment el viatge occidental és una alternativa més propera i més assequible per a mi, encara què, repeteixo, no en tot cas en divises.
Donat que el meu caràcter té molt d’observador, la variació de decorats em facilita la interiorització i, en alguna ocasió, em resolt dubtes o deslliga contradiccions en un tant per cent important; per tant, tan bon punt puc, a vegades mercès a alguna excusa a modus de premi o regal, agafo un bitllet i tiro milles. Càdis ha estat el destí d’aquesta darrera aventura, era època de carnavals i l’agradable disposició d’una bona amistat va fer que aquesta petita i alegre ciutat fos el punt de mira, i al seu nom vaig punxar la xinxeta en el mapa. No em vaig equivocar. El caràcter obert i distés andalús sempre m’ha seduït, porto sang del sud a les venes i la seva llum blanca sempre m’ha demanat contemplació; no em vaig equivocar, repeteixo.

Les “chirigotes”, més que les comparses o les desfilades i les disfresses, m’han emocionat especialment, i explico perquè les menciono amb tanta exclusivitat. L’humor sempre ha estat una filosofia i utilitzar l’humor àcid, sarcàstic, inclòs corrosiu i crític (Rubianes, per favor!) dels successos quotidians del curs passat com a eina d’observació és el que caracteritza i pretén la “chirigota”, música amb lletra a peu de carrer que treu la punta a la vida i es jacta.

Amb humor. Per sorpresa meva, aquesta forma festiva de celebració, l’humor, com a base del ritual, barrejat amb art des del carrer (la cançó i la música són subversius per naturalesa i terriblement artístics) és un mitjà valuosíssim a través del qual es pot fer més política revolucionària que en una manifestació. He vist amb claretat què, a vegades, conservem a ciutat un posat tan sumament intel.lectual i rigorós que espanta la pregunta de la veu més curiosa; massa cosmopolites ens considerem i el provincianisme no és menyspreable. Valgui doncs, per anotar que aquest viatge m'ha resolt , entre moltes coses, dosi d'humilitat i reverència cap a alients bastant propers i senzillament més savis.

Dit això, no puc deixar de recomanar també altres viatges on està garantida la sensació: un”tour” per la ruta dels pobles blancs; una ullada a l’horitzó de Tarifa, espai on se’m varen barrejar sentiments contraposats com la bellesa i la ràbia; prendre el sol amb el cul assegut a una terrassa, per exemple, a Vejer de la Frontera, o gaudir de la barreja del riu i del mar, allà per Sanlúcar de Barrameda.

Un plaer, la taceta.