La butaca

En tant confusió calma, la butaca acull aquests dies els moments més harmònics dins la borrasca festiva. Adaptable a la ronyonada, consenteix generosa conviure amb lumbàlgies i despropòsits musculars; inclòs, preventiva, convida a òrgans sobreexplotats per excessos ridículs a lliurar-se en un nirvana garantit a força de temps i confiança, per part d’ella, sempre totalment altruistes.
Rigorosa i gens excessiva; de tacte fàcil, absent de vellut però neta de rudesa, acull estones de confusió, nits de cavil.lacions, i alguna curta migdiada. Cal admetre-li ser obsequi deferent quan l’estona s’allarga i el sobrepès del temps l’ofega sigui davant l’ànsia de qualque personatge que tossut apreta, tant l’entremaliada Liz Salanger com el clàssic Zuckerman, i inclòs amb disciplina participa de la joia de l’enginy del finlandés Paasilinna, l’artística sensibilitat de la Siri Hustvedt, la serietat d’un article sobre l’economia submergida o la impune, per eternament maldita, notícia de les ínfules israelites. Amb l'incondicionalitat d'un amor maternal suporta la invasió de raons què mitjançant ones invisibles atrapen l’atenció d’orelles cada cop i per força més sordes davant inútils per repetits i estèrils arguments, en tant que espera que algú canvi l’opinió per distracció i, tot d’una, la màgia d’en Herzog faci de l’ensurt una experiència i d’aquesta una estona valuosa. Finalment cansada i amb les molles tenses, mentre la força de la son relaxa el cos que moltes estones tard encara l’habita, la butaca també permetrà un xic més de temps perquè gronxin cames i pensaments, respirs i tràfec de moviments, i només esperarà, quan desperti la lleugeresa del buit, sentir la pressió exclusiva d’un dit que suau l’acaroni tot fregant un tros de respatller mentre l’adéu d’un esguard satisfet i mig despert li reconegui tan noble acollida.