Impasse

Vint dies sense escriure en aquest bloc han de tenir alguna explicació; podria donar-se el cas una situació de lapsus, l’avaria del meu ordinador, el parèntesi d’unes vacances post-vacacionals, una gran grip, o, el de no tenir res a dir o cap ganes. Aquesta última possibilitat és la que, llegint-la, omple la pregunta amb garanties, la resta són més que possibles respostes.
Haig de fer una confessió; no tenir ganes d’escriure aquí, en públic, encara que no ho sembli, em provoca angoixa. Encara estic acostumada a la disciplina dels deures escolars de les monges malgrat passen els anys, i un dimoni vermellut em qüestiona dia si nit també la meva responsabilitat com a blocaire i em fa tenir un no sé què per no donar-li teca a la bèstia que un dia d’inspiració em va fer comprometre’m amb el rigor que representa alimentar-la com si d’un bebé es tractés.
Serveixin, doncs, aquestes línies per dir que tot allò que es comença s’ha d’acabar i a ser possiblement bé, millor amb un escac i mat que quedar-se en tables; per tant serveixi això com un avanç d’alguna cosa més ...prometedora...o interessant fins un final anunciat o involuntariament interromput.
Mentre, escoltaré aquestes paraules...després d’escriure-les.


No se debe ser cobarde ante los propios actos!
¡no se los debe desestimar a posteriori!
El remordimiento es indecente.
Friedrich Nietzsche