Més enllà del més enllà

El dia del difunts es manifesta amb tota la seva força, més enllà del més enllà. El gris fum de fàbrica d’època pre-industrial a ciutat pre-industrial és el color que domina sobre el cel, la pluja cau ferint com agulles les teulades i dins del mar l’aigua s’embolica juganera en una batalla infantil entre titans experts en guerres d’aquestes, i el dia no em fa por com quan era petita, al contrari, m’agrada. Dos de novembre. Dia de difunts. Si busqués una cancó de fons seria Stairway to Heaven, s’escau, però prefereixo el so de la tempesta i el brunzit del mar que des de la finestra actua soberbi per goig i admiració dels meus ulls. Si sortís seria al cementiri amb un ram de margarides bordes i fulles seques de plataner podat que abandonaria en una tomba d’un difunt qualsevol en record dels meus. No és el cas, no sortiré i augmentaré la desídia que provoca un dia de tardor enfosquit disfrutant l’ànsia de tristesa i les poques paraules; si s'hagués de fer, seria un bon dia per escriure, per dormir, per ignorar o per fer l’amor o guisar una bona samfaina, per badar; també es poden fer forats a la paret espantant al veí i veure si la casa s’ensorra per sobre dels pensaments, es poden treure les peces i jugar al Rumikub amb els nostres fantasmes, o fer una cervesa amb el vent que xiula entre carrers mentre s'escriu parides als vidres amb un alé provocat veient entregirar-se al cel llunyà rius d’aigua, també pot fer-se una cosa després d’una altra, obviant l’ingrata o afagint ne d’altres, o no fer res, ni badar. Jo podria acabar “Els homes que no estimaven les dones” esperant que el final sigui un altre o podria anar pensant que les eleccions nordamericanes quasi s’acaben per fortuna i desitjar que Obama sigui el que diu que és i que el capital es situi lluny d’on està ara, la pau més a prop i la banca sota un bon control. També puc somiar històries menys mundanes; tanmateix puc tancar els ulls per endinsar-me en una inmensa onada d’aquest mar ple d’escumes victorioses i retorçades inútilment pel vent de sud i nadar entre el siguisaga del que no és en absolut i, imaginariament a cobert de la tempesta, arribar-hi dins de l’aigua marina allà on s'instal.len algues fluctuants i naveguen peixos, al costat de les roques i la foscor que marquen el temps i el moviment de la quietut, dins ben endins del món; allà on només quan una llampegada possiblement d'un vermell elèctric dóna llum a les noves ones renovades per l'experiència i l'ordre dels ja bons difunts que ara també ben endins descansen, i així, tot seguit, tranquila i reexida, emergir i reprendre el cel gris d'aquest dia de novembre i obrir poc a poc els ulls a la pluja... dintre d'algunes, altres, poques possibilitats.

Ilustració: Tormenta, Tanguero