La butlleta

Darrerament em sento observada. No sóc persona tímida però certs esguards m’intimiden, sobre tot si no són humans. Darrerament observo que reiteradament sóc requerida a ulls d’objectes i d’objectes molt concrets. No són molts però si són curiosos, i a voltes molt familiars. És tota una curiositat. No puc explicar que és la cinta de cel.lo ni la tasa del bany però diré que darrerament s’ha tornat obsessiva i per tant estranyament permanent la presència d’una butlleta, sí, aquella mena de troç de paper que a estones consta timbrat per òrgans de l’administració pública i en el més dels casos fotocopies retallades d’aquells originals patentats. Sí, de bitllet de 50 o 20 euros i què casualment la seva fí també és econòmica; efectivament, majoritàriament tenen aquest tamany i també majoritàriament un compromís de benefici tant emocional com monetari si un en fa ús d’elles. El concepte de les quals és fàcil d’esbrinar però el que era desconegut per a mi són les seves capacitats, aquestes formes intimidatories, desafiants i extranyament poderoses que de forma tan inanimada i absurda han près poder en mi. És un fet. S’allotgen en la meva presència de tal forma que em sento assetjada, constant i físicament i, ufanes, la seva mirada fixe i perenne em fa desvalguda, carent de força, llunyana d’empemta em trobo hostatge de tanta exigència, dia a dia, sense treba, allà hi són, perpètues amb el seu reclam, i jo exempta de protecció sóc temerosament vulnerable.
La mirada que desprenen no és relaxada, és plena d’un poder poderosíssim, m’inciten, no em conviden, m’obliguen, no em participen. Elles, les butlletes de trets gargotejats , fan la petició amb una recera gelada gairebé asfixiant. Mira’m i agafa’m, si no ho fas, tu mateixa, jo no en perdo res, però tu.... semblen dir de forma terriblement acusativa. És esfaridora la seva demanda. I clar jo recelosa i intentant trepitjar segura dubta de l’exorcisme i no sent capaç de seguir tan ufanes instruccions, giro cua donada l’acusació clara i pertorbadora que dogmatitza l’anunci d’un possible amor. Però com en tot assetjament es genera una depèndència, el perill de sucumbir és intermitentment obvi, no fos cas.., per tant, hores si hores no, fixo la mirada sobre l’altra mirada, gairebé de reüll; no m’és fàcil defugir de la hipnosi quan aquella està infiltrada més enllà de la usual quotidianitat, quasi dins del món dels somnis. Menys a casa són arreu; al despatx transiten entre mans, al carrer pengen entre ofertes i altres ofrenes, a plaça, a la perruqueria i a la cafeteria; compres la premsa, pots escollir; vas per tabac ...bufff en tens més de vint; a la televisió, en fan glòria; a l’església, per favor, per caritat; a les escoles, què millor que per un fill.
És terrible, terriblement terrible. En són tants, tantes les mirades, tants els reclams! Mira, mira, mir'am! Pren-me!
No els hi cal d’espionatges, la vida els li ha donat tal domini que l’espera de la meva inquietud, de la nostra necessitat, no les espanta, ens les enforteix. Complaure el desig humà, el tèrbol i definitiu desig de les conciències és prou capacitat perquè les butlletes ens eximeixin la voluntat; són atentes a qualsevol escletxa, a qualsevol fisura, a qualsevol entreteniment, és gran la nostra fragilitat!; constants, la seva fermesa és inhumana i part tant fiscalitzadora de la felicitat aliena, ben el contrari l’ofereiexen impunement, en ocasions ens fan garantia.
Miro, no miro. Sento els ulls escrutants dins la meva feblesa, la mirada incisiva no espera la meva falta, intuida des de la primera trobada. On? Quan? Només cal esperar, i la unió plegarà l’instant. I jo ... fugiré de la mirada del proper objecte i cauré en el parany de l’ullada constant. Però quina? De tantes, quina? Quina, quina, quina, només una, aquella, aquella que ha de ser, només ha de ser una, la primera, la certera, la de l’esglait més temut segur ...vet aquí, aquesta! agafa-la, fes-la teva.. la grossa, com és la mirada d’aquesta que et donarà la sort.