Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


domingo, 30 de noviembre de 2008

La butlleta








Darrerament em sento observada. No sóc persona tímida però certs esguards m’intimiden, sobre tot si no són humans. Darrerament observo que reiteradament sóc requerida a ulls d’objectes i d’objectes molt concrets. No són molts però si són curiosos, i a voltes molt familiars. És tota una curiositat. No puc explicar que és la cinta de cel.lo ni la tasa del bany però diré que darrerament s’ha tornat obsessiva i per tant estranyament permanent la presència d’una butlleta, sí, aquella mena de troç de paper que a estones consta timbrat per òrgans de l’administració pública i en el més dels casos fotocopies retallades d’aquells originals patentats. Sí, de bitllet de 50 o 20 euros i què casualment la seva fí també és econòmica; efectivament, majoritàriament tenen aquest tamany i també majoritàriament un compromís de benefici tant emocional com monetari si un en fa ús d’elles. El concepte de les quals és fàcil d’esbrinar però el que era desconegut per a mi són les seves capacitats, aquestes formes intimidatories, desafiants i extranyament poderoses que de forma tan inanimada i absurda han près poder en mi. És un fet. S’allotgen en la meva presència de tal forma que em sento assetjada, constant i físicament i, ufanes, la seva mirada fixe i perenne em fa desvalguda, carent de força, llunyana d’empemta em trobo hostatge de tanta exigència, dia a dia, sense treba, allà hi són, perpètues amb el seu reclam, i jo exempta de protecció sóc temerosament vulnerable.
La mirada que desprenen no és relaxada, és plena d’un poder poderosíssim, m’inciten, no em conviden, m’obliguen, no em participen. Elles, les butlletes de trets gargotejats , fan la petició amb una recera gelada gairebé asfixiant. Mira’m i agafa’m, si no ho fas, tu mateixa, jo no en perdo res, però tu.... semblen dir de forma terriblement acusativa. És esfaridora la seva demanda. I clar jo recelosa i intentant trepitjar segura dubta de l’exorcisme i no sent capaç de seguir tan ufanes instruccions, giro cua donada l’acusació clara i pertorbadora que dogmatitza l’anunci d’un possible amor. Però com en tot assetjament es genera una depèndència, el perill de sucumbir és intermitentment obvi, no fos cas.., per tant, hores si hores no, fixo la mirada sobre l’altra mirada, gairebé de reüll; no m’és fàcil defugir de la hipnosi quan aquella està infiltrada més enllà de la usual quotidianitat, quasi dins del món dels somnis. Menys a casa són arreu; al despatx transiten entre mans, al carrer pengen entre ofertes i altres ofrenes, a plaça, a la perruqueria i a la cafeteria; compres la premsa, pots escollir; vas per tabac ...bufff en tens més de vint; a la televisió, en fan glòria; a l’església, per favor, per caritat; a les escoles, què millor que per un fill.
És terrible, terriblement terrible. En són tants, tantes les mirades, tants els reclams! Mira, mira, mir'am! Pren-me!
No els hi cal d’espionatges, la vida els li ha donat tal domini que l’espera de la meva inquietud, de la nostra necessitat, no les espanta, ens les enforteix. Complaure el desig humà, el tèrbol i definitiu desig de les conciències és prou capacitat perquè les butlletes ens eximeixin la voluntat; són atentes a qualsevol escletxa, a qualsevol fisura, a qualsevol entreteniment, és gran la nostra fragilitat!; constants, la seva fermesa és inhumana i part tant fiscalitzadora de la felicitat aliena, ben el contrari l’ofereiexen impunement, en ocasions ens fan garantia.
Miro, no miro. Sento els ulls escrutants dins la meva feblesa, la mirada incisiva no espera la meva falta, intuida des de la primera trobada. On? Quan? Només cal esperar, i la unió plegarà l’instant. I jo ... fugiré de la mirada del proper objecte i cauré en el parany de l’ullada constant. Però quina? De tantes, quina? Quina, quina, quina, només una, aquella, aquella que ha de ser, només ha de ser una, la primera, la certera, la de l’esglait més temut segur ...vet aquí, aquesta! agafa-la, fes-la teva.. la grossa, com és la mirada d’aquesta que et donarà la sort.

3 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

ara m'has deixat preocupat...amb aquestes butlletes...amb aquestes requisitòries volants...ummm...haurem de substituïr-les per la càssica, invectiva i reproduïble octaveta, allò que el jovent global en diu Flyer, que vé de "volador", literalment del full volant, que és el que es fa quan llences les octavetes al cel i planen talment aus voladores damunt del carrer atapeït de manifestants.

Davant d'aquests objectes no identificats que has descrit, caldrà pensar en materials de contrapropaganda i complicitat.

anti, anti, anticapitalistes! (*)

(*) El crit de guerra de l'esquerra del carrer.

revoltaglobal.cat

Alan Smithee dijo...

VOS SOU UNA XICOTA OUTSIDER, COM NOSALTRES?

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre