Podem? : 15 Novembre, un dia qualsevol.

Si, podem!: L'ultrafamosa frase que li han brodat a Obama inclòs a les corbates i tatuat a l’entrecuix és enganyosa, falsament patriòtica i egotiste, en té més de demanda d’esforç de l’altre que del propi, i aquí és quan una piula que era de preveure que som allà on hi hem estat sempre. En lloc més què sols. Sempre tan ingènua, jo.

És un fet què en el moment que aquella expressió esdevé una utopia venen les lamentacions; des que la vaig escoltar en campanya em va fer udolar com un llop famolenc, que explica el diccionari, i avançar el que ja es dóna per concebut, el seu fracàs en la pervivència. Sembla forta, unànime, plena: sí, podem! però el missatge és copiat d’un “Vostè pot sanar la seva vida” d’una Louise Hay qualsevol, reclam barat dirigit a masses famolenques de companyia, de sentit, de valor, de ser..a través de l'altre. Ben bé tot el contrari és de textura dèbil i maleable, esdevé un càstig pel seu pecat al no saber-se, al desconèixer-se'n, de la falta de construcció, de la necessitat que ens facin mitjançant els altres no des de nosaltres, i acaba consistint en fer de la buidor singular un pou de desencerts plural que inciten la ja eterna desconfiança en allò polític i l'oblid per la cura d'allò personal.

Tot plegat em remet a la reunió que el proper 15 de novembre es farà als EE.UU. i on sembla ser vital fer un bon paper. Buffff. On som? On érem.

Serà que els estilistes, els assessors polítics jovenívols actuals, que ja no ideològics, veuen, escolten i diuen : Vés, fes i sigues, en lloc de la vella consigna progresita que es preguntava: per què, per a què, quan, i resolia: d’una altra forma, encara no, així tampoc, a cap preu, ara ja.

Mai he estat partidària de consignes lapidàries si he estimat la reflexió; llegint-les, les he apreciat amb cura, escoltant-les, les he valorat amb voluntat, però he arribat just al pensament què una creença gairebé absoluta, malgrat algunes necessitats momentànies, és molt, massa arriscada. Tot va molt més enllà d'un enunciat. No és que el lema (sí, podem!) sigui comparable a una cita clàssica (no deixa de ser una frase de campanya aparentment encertada) però el resultat ha estat tan resolutiu com una de fe cristiana: Senyor fes de mi un instrument de la teva pau (St Francesc d’Assís), lluny som de la nostra si la regalem convertint la pròpia caritat en la seva eina.

I com sols estem, estaria bé trobar-nos o, un a un, caminar amb la nostra soletat i acompanyar-nos en durant la manifestació del 15 de novembre. És consolador una esquerra unida? és una altra utopia segurament; però tan si val on caigui el crit d'un cop més dir no, no podem més..., no en el nostre nom, no amb els nostres diners, podem? no podem!, i junts, al carrer o des de la finestra, a modus d' abraçada de l’Amma, es pogués produir el miracle de la revolució com la màgia del nèixer un dia qualsevol i viure-ho en pau. Sempre tan ingènua, jo.

P.S.: una notícia del dia: La renovació de cúpula a la seu de l’ONU a Ginebra de Miquel Barceló ha costat 20 milions d’euros. 500.000 venen del Fons d’Ajuda al Desenvolupament.