Cercant en el diccionari, fent joc de paraules o en el vocabulari diari, distinguim unes paraules sobre altres, per raons diverses i subjectives com pot ser la seva bellesa gràfica, la figurativa, el seu concepte, la força o l’estil, la composició o el to, inclòs la gràcia (una paraula amb les cinc vocals pot ser divertida per segons qui). D’entre moltes, m’ha sorprés la paraula aiguafang i és quan la reconec i la considero dedicant-li aquesta estona, per valenta i atrevida, per cantaora més que cantarina, per agridolça.
Actuant com un matrimoni perfecte entre mots i des d’una bona conjunció, s’engendra aquesta filla única, agosarada, provocadora i, ara per ara, il•legal; no figurant en el diccionari, l’aprecies des del misteri que dota la clandestinitat. Aigua fang: soles, l’una sense l’altra, burlarien la musicalitat, ambdues són fletxes directes cap a un sol punt, aquell on el silenci acaba amb la fressa del dispar i el xoc col•lapsa les distorsions del temps i l’espai, parint més que una paraula un sentiment, una cançó sense lletra, una música…, retorna l’art. De bruta és neta i transparent, malgrat el regalim marró que la guarneix amb un si-no-si-no impressionista com si amb les pinzellades del sol color s’il•luminès més d’una expressió, la de la duresa i la sensibilitat afable, l’angoixa i la suspensió d'un respir sempre dins la de la claretat menys opaca.
Avui repeteixo la paraula i hi veig el món, amb els ulls tancats, ple d’ aiguafang, aiguafang, a i g u a… fa ng! Serà que és moderna i perfectament actual i adequada?.
Flipades a part, Aiguafang és una novel•la (d’aquí la troballa, res és baladí!) i, sota aquesta lírica tutela d’un bon títol es troba una bona obra; no sol fallar, un bon títol, en ocasions, és un bon auspici, i no ha estat menys.
Joan Lluís Lluís, l’autor, és un escriptor nord-català i/o francès (a la ressenya de la edició de La Magrana només explica que és nascut a Perpinyà, validesa en té evidentment) que ha captivat amb força i intel•ligència una història de poques pàgines, senzilla i residual, amb petjada; a modes d’estructura de còmic, poques paraules però ben dibuixades, de volum infinit, de dimensió singular. Aiguafang; torno a flipar…i m’escapo…al món etimològic…
Tres personatges peculiars busquen entre el fang que xucla les seves vides l’aigua què, poc clara i ja promíscua, no pot beneïr-los en un escenari d’una Barcelona enfangada i tèrbola, molt allunyada de la que filma en Woddy Allen; l'escenari té la foscor d’en Blad Runner, la violència de Kubrick, la sensibilitat de poma àcida d’un Medem, director que la podria fotografiar i donar-li vida amb rigor.
Diuen que quan l’aigua fa fang el vi fa sang; en aquest cas els personatges en son d’embriacs i embriagadors per tant el final és saludable i esperançador ja que no arriba la tinta al riu, i en els temps que corren no va del tot malament un final correcte, malgrat que algú el trobi massa rodó.
Amb Aiguafang, una troballa de paraula, un descobriment l’autor.
Actuant com un matrimoni perfecte entre mots i des d’una bona conjunció, s’engendra aquesta filla única, agosarada, provocadora i, ara per ara, il•legal; no figurant en el diccionari, l’aprecies des del misteri que dota la clandestinitat. Aigua fang: soles, l’una sense l’altra, burlarien la musicalitat, ambdues són fletxes directes cap a un sol punt, aquell on el silenci acaba amb la fressa del dispar i el xoc col•lapsa les distorsions del temps i l’espai, parint més que una paraula un sentiment, una cançó sense lletra, una música…, retorna l’art. De bruta és neta i transparent, malgrat el regalim marró que la guarneix amb un si-no-si-no impressionista com si amb les pinzellades del sol color s’il•luminès més d’una expressió, la de la duresa i la sensibilitat afable, l’angoixa i la suspensió d'un respir sempre dins la de la claretat menys opaca.
Avui repeteixo la paraula i hi veig el món, amb els ulls tancats, ple d’ aiguafang, aiguafang, a i g u a… fa ng! Serà que és moderna i perfectament actual i adequada?.
Flipades a part, Aiguafang és una novel•la (d’aquí la troballa, res és baladí!) i, sota aquesta lírica tutela d’un bon títol es troba una bona obra; no sol fallar, un bon títol, en ocasions, és un bon auspici, i no ha estat menys.
Joan Lluís Lluís, l’autor, és un escriptor nord-català i/o francès (a la ressenya de la edició de La Magrana només explica que és nascut a Perpinyà, validesa en té evidentment) que ha captivat amb força i intel•ligència una història de poques pàgines, senzilla i residual, amb petjada; a modes d’estructura de còmic, poques paraules però ben dibuixades, de volum infinit, de dimensió singular. Aiguafang; torno a flipar…i m’escapo…al món etimològic…
Tres personatges peculiars busquen entre el fang que xucla les seves vides l’aigua què, poc clara i ja promíscua, no pot beneïr-los en un escenari d’una Barcelona enfangada i tèrbola, molt allunyada de la que filma en Woddy Allen; l'escenari té la foscor d’en Blad Runner, la violència de Kubrick, la sensibilitat de poma àcida d’un Medem, director que la podria fotografiar i donar-li vida amb rigor.
Diuen que quan l’aigua fa fang el vi fa sang; en aquest cas els personatges en son d’embriacs i embriagadors per tant el final és saludable i esperançador ja que no arriba la tinta al riu, i en els temps que corren no va del tot malament un final correcte, malgrat que algú el trobi massa rodó.
Amb Aiguafang, una troballa de paraula, un descobriment l’autor.
4 comentarios:
o "cañas y barro" de l'insigne costumista Blasco Ibáñez! o... barro sésamo...BA-RRO SESAMO!
alaska y fangoria...
mel i mató també està bé com a menxambrat per xupar-se els dits
HEM QUEDAT FINALISTES!!!!!!!
Esports, "El Sot"
El quart lliurament de premis ha estat pel també malgratenc Joan Dàvila per "El sot ", corresponent a la categoria d'Esports. El guardó l'ha lliurat el cap de comunicació de Diari Maresme, Dani Serrà.
Finalistes
Els finalistes de la categoria Societat han estat "Sant Cebrià Info ", "Des del Castell ", "La Mirada dels Premiarencs " i "Malgrat Confidencial "; de la categoria Política "El Bloc d'en Ramon Bassas", "La Riera 48 ", "Xavier Mir " i "El Bloc d'en Bernat Costas "; els finalistes de Cultura han estat "El bloc de notes d'en Toni ", "Cròniques Mataronines ", "Espai Isidor " i "Ucronies "; i en la categoria d'esports "Tonikas99 ", "Capità Waldo ", "+Bàsquet " i "Penya Bogarde ".
Publicar un comentario