Temps de cireres

El soroll del vent pica les baranes de la balconada, ha aixecat l’aigua reservada en el bol de la gata i ha destorbat el somni. Volta i volta al llit, el frec de l’aire fort en els tendals de la plaça ha fet el que mai una nit de tempesta m’hagués neguitejat; tot d’una un rum-rum a la panxa i tèmer que la roba estesa fugis lliure entre l’espai ampli del pati de llum m’ha convidat a la festa d’aquest soroll invisible. No he trobat res al frigorífic que posés fi al caprici absurd d’una menja de matinada i amb els peus desputllats i els ulls obrint-se a la foscor he parat atenció a través del vidre, la negra nit veia com els papers dessats volaven amb un desordre de vent enfadat entre gronxadors i sorra seca reduida a una parcela construida per al plaer de la canalla. El meu silenci cau mentre l’orgia d’aire, brossa, i soletat ballen en aquesta nit que ara és curiosament calma. Fet i fet, el vent ha estat fidel a la seva malesa, com un nadó de pit, deleitós per mostrar les seves gràcies, m’ha desfet l’inconsciència, infant entremaliat què, aburrit i capritxós, necessita atenció per fer palesa la seva juguesca i un cop atès, polze xurrupat, s’adorm i deixa la mare amb un resguard de dessvetlla mirant com la fúria del vent ara amaina. I de bona gana, mirant com els papers a l’asfalt descansen, fruiria d’ un grapat de cireres dolces que recordo descansen dins d’un plat de porcelana però…oh my god! …el desig ha de morir, ja comença la matinada, resta poc perquè quan apunti el matí la sang brotlli dins la jeringa que xuclarà una mà de bata blanca, vermella sang com cireres belles.