Dissabtes

Passar una tarda de dissabte fent debat no és freqüent per a mi, i més si el debat és públic i més si té èxit; la tarda de dissabte procuro que sigui minimalista, però del dia dels fets que parlo no es va donar el cas. Un dissabte de xerrada es fa de tant en tant i creuant els dit perquè s’ompli la sala i el debat sigui generós; aquesta excepció es va produir el passat 20, i el resultat... jo no demanaria millorar-lo, en tot cas, mantenir-lo.
Sense nervis, dos dones i un documental van ser les primeres protagonistes just en el moment que començava a començar la primavera.
Primer les veus del documental, després les paraules de l’assistència.
Shorok, realitzat per la Yolanda Olmos, és una fotografia en moviment de la vida de quatre dones del nord del Marroc; dones que amb el seu esforç i la seva confiança descriuen el que fan, el que volen i per què; joves i no tan joves que han decidit treballar sense fer-ho a l’ombra de l’home, del pare o company; fugint del victimisme són poderoses perquè volen un espai laboral i vital propi, volen ser protagonistes de la seva vida a casa seva, no migrant fan la feina al seu país, poder perquè estan menys necessitades que aquelles que no sobreviuen i han de marxar per ajudar a sobreviure la família. El documental arriba versionant el que la Yolanda va experimentar en el seu projecte, però aconseguint no només uns testimonis si no copsant l’ànima d’aquests; entre rialles vergonyoses i astutes complicitats, sempre sense deixar de treballar, modelant la farina o conformant la forja, ens ensenyen a prendre consciència de la seva vida i com així volen seguir endavant.
Després, la sociòloga de Revolta Global- EA, Sandra Ezquerra va ser l' altra veu, aquesta teòrica, encara que sovint ilustrativa, i marcada per la ressenya anticapitalista de la lògica alternativa que defuig sempre del discurs oficial; això si, amb l’ explícita insistència de com la societat del primer món trasl·lada a la dona migrada a uns treballs d’economia submergida i de precarietat. Les seves paraules van deixar un discurs obert a la reflexió.
Però la sorpresa va ser el públic, l’assistència, si busco un terme neutre. El públic d’aquella tarda de dissabte va trobar una estona, tant de temps com d’espai, de complicitat, de qüestionament, d’apunts i de nexe; ningú, però, va preguntar per les solucions, perquè les solucions anaven implícites amb les aportacions, que no van ser poques. Des de dones que els hi preocupa el trasl.lat que està fent la societat del primer món en el mercat laboral, en el sector de la cura als altres, cap a la dona migrada, un sector poc visualitzador d’economia i reconeixement; la demanda de necessitat de cohesió, cooperació entre nosaltres, joves i adultes, autòctones i immigrants; el qüestionament dels valors i les necessitats de les noies envers al seu futur; fins, com ja he dit, l’ interès de fer visible el sou de qualsevol col.lectiu que formi part de l’anomenada economia submergida, que si més no reconeixem, ara, encara que sobradament insuficient ja no es treballa per no res. Altres intervencions, de felicitació i de dubtes, com la d’un home que recordava els masclisme femení i al qual se li va respondre, que d’experiències i casos n’hi ha a gogó i a tot arreu, no poden generalitzar-se amb personalismes; aquesta mateixa persona també va reconèixer la pesada motxilla de la dona; i es va cloure amb una gran demanda final: poder escollir, fet que encara no té la dona; verb i acció, ara per ara, molt més freqüent en la vida de l’home i que representa molta més llibertat per ambdós sexes.
En fi, tarda rodona, gairebé ens van fer fora, ja què el debat va seguir a micròfon tancat, gràcies a les inquietuds d'altres dues noies que explicaven què el fet de dur vel anava molt més enllà d’una expressió religiosa i espartana.
Bona tarda de dissabte; en cap moment vaig enyorar la butaca ni el llibre, i això no ho superen gaire coses.