Entre blocs

Aquest espai necessitava un descans. Aquestes pàgines abstractes, parides entre el paper i la imaginació estranya que neixen a través de les ones virtuals s’havien d’aturar, sense càlcul, per imperiosa emotivitat circumstancial. A continuació m'explico.
Si una cosa té la signatura d’ un bloc és tenir-ne d’amics (més que fer-ne, que també), de blocs amics, d’amistats reals traslladades més enllà del que diu el costum, d’amistats en xarxa, i aquí hi veig més el fil d’un pescador, l’agulla que cus, que no pas la línia telefònica en aquella paraula ja tècnica, la xarxa. Els blocs són, a part d’un indicador sobre el grau personal de narcisisme, allò, un passeig d’amistat i, de pas, un exercici amb dosis grans de molta curiositat cap a l’altre. Dos anys de bona experiència m'ho confirmen.
Quan s’està front la pantalla i busques per aquí, per allà assaboreixes la fortuna de l'instant, com a glopets . La situació em recorda a quan, de la mateixa manera què davant unes tapes de vermut en dia de festa, mentre es conserva l’atenció al descans del diumenge, t’abandones al picoteig -del platet de l’oliva verda a la tria de la patata daurada, recargolada i perfecte-i sí, s' assaboreix la fortuna de l’instant. Com aquest ritual , quasi idèntic en el tanteig, en la gana i el determini, en la consecució , és el que s’exerceix quan es va cap a l’entrada del bloc amic, es busca el darrer text, es fa la conseqüent lectura, es té una estona de reflexió, es fa un somriure, i, si s’escau, s'afegeix un comentari , per complicitat generalment, i , reprenent la litúrgia, es pitja de nou el clic de la sortida, s'abandona aquell espai i, quasi mecànicament, es dirigeix amb un altre cop de tecla cap a l’entrada d’un altre, i així fins que s'acaba la repassada pels “habituals”, per familiars i col·legues, fent una pràctica d’amor a la lletra, a la música o qualsevol art, o contra-art, tot acabant satisfet per haver practicat una connexió que té un to i un do d’amistat, de complicitat positiva i quasi biològica, d' augment d’endorfines: la nova experiència d’amistat en les nostres ments gràcies a una intersecció, el bloc, fenomen dels nostres temps.
Però com la vida, el passeig blocaire també duu pèrdues, més enllà o paral.lelament, no deixa de ser un ens ben viu. Aquesta nova forma de comunicació no ens havia advertit del contrari, però mai m’havia plantejat que aquest sentiment l’experimentés tan ràpid i de forma tan punyent. La pèrdua d'un amic i a més d'un amic blocaire. Sembla com si la vida dins d’un bloc, més enllà dels blocs, fos eterna. No, clar.
Ara ja fa quasi un mes. Un genial text datat el 31 de gener s’ha quedat penjat amb la imatge d’un tauler d’escacs, com si el destí intuís un jac mat que no volia anunciar ..., i punt final, com si res. I és aquí, quan, en l’ínterim d’aquest temps, a aquest meu espai li ha calgut un no-res, cap paraula, cap gest, perquè de costat ha vingut el buit i el gran vertigen de la mort i per tant, el necessari dol també d'aquest bloc.
Havia de fer aquest text, no podia seguir escrivint com si res, necessitava el meu temps, això és el que es diu en aquestes ocasions i carai què n’és de cert. Per moltes tempestes cruels, fraus cruels, cruels declaracions, notícies hiperbòliques o esdeveniment agreujants, o gols anotats, jo m’he quedat amb un buit; res no em venia de gust escriure; per molt que la vida seguia empenyent res feia que aquest blog s'unís amb ella, estàvem de dol, el bloc i jo... Encetant un nou mes s'intentarà seguir fent "xarxa" amb el buit d'un bloc aturat pel xiulet linial de la màquina finiquitadora; i sabedora que ell res no escriu, la visita encara serà d'obligat compliment, no fos cas...que en aquest espai, entre blocs, si existís l'eternitat.