L'animal polític: dona, blanca i...independent

Dura l'exclamació de sorpresa davant la decisió de la dimissió de la regidora de ciutat vella, barri on neix sense mort amb més desídia la desigualtat social. De la notícia, entre alguna esporàdica opinió d'alegria, la de la majoria és d'una gran decepció; a minut que passa, in crescento, es tendeix a pensar que és una molt mala notícia política i social. Parlem-ne.

En temps que el lideratge polític està a vessar de mediocritat, que lluny d'autoexigències el canditat al poc d'esser escollit no recorda que la virtud de la seva intel.ligència, en tant que animal polític, és la de ser capaç de discenir quines conductes són censurables i quines desitjables en tots els fronts, i que lluny de practicar els valors més "animals" com la valentia, el coratge, l'atreviment , s'instal·la en la por possiblement més animal, com és la de patir que els seus propis- o no- congèners polítics, en tant que habitants de la gàbia global, l'expulsin o el feregin, escull disortadament un discurs general i pla, practicant un "deixar fer" conservador i inútil allunyat de la realitat per la qual ha estat elegit fent que cada cop hi hagi més distància de la real democràcia (o l'inrevès). En aquests temps, deia, trobar-se una dimissió neta d'escàndols i corrupcions, propera a la denúncia de les màfies polítiques, socials i econòmiques, consultora de la vida de la "polis" amb la proximitat més perillosa, és una mala notícia i per moments, una notícia bomba.

Malauradament fer política està essent anar molt més enllà de treballar en nom de la ciutadania, és una pràctica molt més concreta. Un polític ha de ser un ventríloc, un mèdium que parla amb la veu de qui l'ha votat, sense transformar-la ni omitir-la, per desprès fer que es practiqui la millor tècnica que resolgui la demanda. Per una altra banda fer política, malgrat que la democràcia hauria ja de demostrar que té una edat, ara no és una conjunció d'objeccions, sembla que sigui un exercici que nens de primària poden practicar amb destresa a l'hora del pati mentre es reparteixen el joc sense importar que el mestre no miri, mentre que els adults durant i dins "la classe" política han de tenir "el profe" que corretgeixi i ordeni el joc; la política actual és una pràctica de suma de molts interessos però on no prima la majoria perquè la majoria no hi participa. En aquesta situació per fer bona política t'has de deixar la salut i després pagar el beure. És el cas de ciutat vella.

És necessari recordar el context per analitzar les reflexions. Primer deceni del segle XXI de la nova era, poca broma. Actualment ser representant de la ciutadania: exercir d'oient pacient de reclams i misèries d'un bocí dels mortals al bell mig de la xarxa "política", s'enten, partit i partits, administracions, premsa, societat, economia, és actualment, i comptant amb contradiccions com la que quasi superem la velocitat de la llum si parlem d'avenços tecnològics, és tan agosarat com fer equilibris dalt d'una corda alta anant ben mamat - política de la bona, clar, si no no cal ni gastar línies de word-.

Ja m'ho deia el meu oncle, "aquest sistema no funciona" i parlava en temps del dictador. I seguim...

A la regidora de ciutat vella li ha pogut el cansament, per no dir la decepció, sentiment que se li llegeix entre línies. I a mi mateixa, per mimetisme vital quasi em pot.. Insisteixo, una molt mala notícia quan un polític abandona per eternes decepcions. És reiteradament decepcionant o díficil d'ilusionar-nos en aquest tipus de democràcia quan els recolçaments d'equip en les batalles polítiques es converteixen en guerres i lluites individuals, favors pendents i temes pagats, i el/la bon polític es queda com les tietes d'abans, per fer de padrines, "per vestir sants", otrosí: más solos que la una; i sabedors que la "política real", la del dia a dia, està més embrotllada que els cabells d'un rastafari. Valorar i resoldre amb la millor fortuna les desigualtats socials no tan sols és utòpic si no que ara per ara sembla irrellevant. Fer política és, en aquest deceni de segle, una altra cosa; avui és tenir por, és ocultar, és negociar amb negoci, és omitir, és deixar de comptar, és desconfiar, és individualitat, és el vot, és el guany, el poder: bla, bla, bla: és oblidar-se del futur, fer-lo inexistent, no existeix, prou, carpe diem, els que vinguin s'espabilin!. I tot això des de la reflexió d' una sola ideologia, una, la de la socialdemocràcia, amb matissos però una, la que s'ha venut com salvadora de les desigualtats, del progrès. Fals discurs.

Però, m'hi nego. En contra de l'enèsima decepció no m'hi penso esgotar, hi ha més dreceres; com tampoc crec que ho faci d'ahir en endavant la senyora Itziar González Virós - des d'aquí ¡chapeau! pel treball fet, per la falta d'acomodament, de ben segur que farà bona feina des de l'ombra de la política oficialista- . I jo no em cansaré com molt(e)s que no han fet mai, possiblement com aquesta regidora de barri, i segurament la mala notícia serà una bona notícia. Temps al temps, com el treball de les formigues fent un formiguer. I des de la confiança en la conciència que està sota les bases de què un és l'altre a través de la pròpia individualitat, i a l'inrevès, penso lluir la bandera vermella ben dins i bastant en fora, com una brusa roja que algú amb orgull vol passejar com si d'un clavell es tractés él darrer dia d'una falsa revolució.

A la fotografia: Itziar González Virós, ahir fent pública la dimissió.