Tornant a la càrrega, uns dies després...

Sota una espessa manta blanca ha quedat amagada la celebració del dia de la dona d’aquest any al nostre país. Algú diria que sóc una exagerada dient que sempre ens toca el perdre, que inclòs la naturalesa la tenim en contra; és molt possible que no sigui feminista la persona que així opini, o que tingui una visió sobre la realitat que no coincideixi amb la meva, no deixaré de practicar el respecte. Però sí, el 8 de març del 2010 passarà a la història per l’absència de mobilitzacions a Catalunya sobre les reivindicacions de necessitat d’equilibri social, laboral, cultural...e.t.c., e.t.c., entre dones i homes, allò que ara en diuen feminisme post-modern; i allò que ara encara es qüestiona si cal o no festejar: quina millor forma de demandar que tenir un dia significatiu per celebrar la queixa ? celebrant-les les demandes és quan les accions admeten fotografia. I això és el que es veu. És així.

És un fet que la naturalesa no admet sentimentalismes (és d'en H.Hesse) i ataca per allà on ens fa més mal: la imprevisió i la naturalitat, la falta de pudor davant el control de totes les coses referents a la humanitat, trets, d'una altra banda, que subratllen la seva idiosincràsia però que malauradament molesten a molta gent (hay que joderse o, per ser més fina, és el que hi ha, condició humana, i a qui no li agradi que es tiri a la via). Aquesta nostra incontrolada naturalesa, deia, aconsegueix que les vindicacions ideològiques passin a segon terme, o al tercer, qualitat humana, repeteixo, però... ¿no és qüestió què siguin els seus habitants, amb capacitat de reflexió, sense valer-se de la mare terra , els que ignorin fets i demandes de forma absoluta i per discriminació?. Un exemple proper i dolorós com pocs, el darrer Fòrum Social. Absoluta indiferència per autoritats, classe política i mitjans. I sobre això en volia queixar. Arribat el punt que en aquest país només es dedica a gestionar, lluny es deixen les ideologies, ni des del govern ni des de la classe “política” es practiquen; al carrer quan a modus de bolet neix alguna, s’obvia descaradament. I això fa pupa a tothom, encara que poc parlo dels que aguanten sota la copa del fong que ja van sobradament segurs i satisfets, aliens, quan volen, de tal indiferència. Deia que si, sí, el 8 de març a Barcelona s’ha celebrat, malgrat que no sortís en lloc, que la neu ho cobrís toooot, inclòs el sentit comú. El passat 8 de març, com fa 100, va ser el dia de la dona : felicitacions entre companys i companyes, escrits conxorxats i proclames i, una manifestació. Sí, senyores i senyors, l’alternativa feminista no perd comba i plogui o nevi està al peu del canó, i jo que ho celebro, i ho celebro fent públic en un petit espai públic com aquest, que sembla que és dels pocs que queden amb perfil comunicador, el de la xarxa; aprofitem-ho, doncs, i per a que consti.
I moltes felicitats a la lluita feminista, una lluita jove malgrat la vellesa de la nostra civilització, i acabo com he començat: les coses per a les dones mai han estat fàcils i si nó, com s'explica la joventut de la diada? Per això és un altre tema.

Esperem doncs que, al contrari que la vida, la lluita sigui curta i compartida, a eso vamos...

http://www.revoltaglobal.cat/article2746.html