La idea que cada vegada que algú produeix una acció cap la possibilitat que tingui un efecte dins del seu entorn podent arribar a intervenir-lo, arribant inclòs a modificar-lo, em retorna ara que s’inicia el nou curs com un singlot permanent, ressonant-me amb la contundència de l’ exabrupte d’un desconegut.
Si em capfico - i això és dit literalment : ficar el cap- en la reivindicació de la igualtat d’oportunitats o en la existència desvergonyida, del nepotisme exacerbat , la meva consciència ja no dubtarà del retorn absolut de la meva activitat cerebral i deixarà de malpensar que aquesta encara descansa absent reposant amb peresa a la gandula de vacances mentre observa, que no mira, els moviments d’aigua del llac Serra-Ponçon, allà en un lloc dels Alps francesos, lluny de cap més soroll que el de l’aire i ben a prop dels batecs del cor.
És així, arriba setembre i les papallones volen lluny de la ciutat, aquí s’hi caguen els coloms i l’asfalt sua. La cosa va així i una és fa nus i ben enredat de nou. D’entrada es reprenen els discursos sobre com tombar la prostitució; com controlar l’atur; les accions o possibles accions per remuntar l’economia ........; millorar l’oferta de turisme, que els que vinguin no pixin fora; afrontar els retalls de l’Estatut, carai quin temps es perd arbitrariament; i tot això mirant de comprar el frac perquè “la nació” s’haurà de vestir de gala per presidir la Unió Europea, ja que tampoc falta tant perquè canviï l’any encara que acabem de tancar l’agost, el temps corre i sovint en contra.
Com no resolc l’entrellat i la idea del causa-efecte reneix per morir lentament, sense portar-me en lloc, remeno papers i retrobo casualment aquest exercici en forma d’entreteniment intel.ligent que ara exposo:
Si em capfico - i això és dit literalment : ficar el cap- en la reivindicació de la igualtat d’oportunitats o en la existència desvergonyida, del nepotisme exacerbat , la meva consciència ja no dubtarà del retorn absolut de la meva activitat cerebral i deixarà de malpensar que aquesta encara descansa absent reposant amb peresa a la gandula de vacances mentre observa, que no mira, els moviments d’aigua del llac Serra-Ponçon, allà en un lloc dels Alps francesos, lluny de cap més soroll que el de l’aire i ben a prop dels batecs del cor.
És així, arriba setembre i les papallones volen lluny de la ciutat, aquí s’hi caguen els coloms i l’asfalt sua. La cosa va així i una és fa nus i ben enredat de nou. D’entrada es reprenen els discursos sobre com tombar la prostitució; com controlar l’atur; les accions o possibles accions per remuntar l’economia ........; millorar l’oferta de turisme, que els que vinguin no pixin fora; afrontar els retalls de l’Estatut, carai quin temps es perd arbitrariament; i tot això mirant de comprar el frac perquè “la nació” s’haurà de vestir de gala per presidir la Unió Europea, ja que tampoc falta tant perquè canviï l’any encara que acabem de tancar l’agost, el temps corre i sovint en contra.
Com no resolc l’entrellat i la idea del causa-efecte reneix per morir lentament, sense portar-me en lloc, remeno papers i retrobo casualment aquest exercici en forma d’entreteniment intel.ligent que ara exposo:
"DEL ORDEN AL CAOS"
"DE LORD ENA LCA"OS
"DE LORD ENA LCA"OS
E"DCA DEN LO RA L S"O
E" D A C E N D O R L A S " L O
DEL"CA AL OS D E"N OR
"DEL CASOALO RDE"N
"DEL CAOS AL ORDEN"
Un cop estudiada aquesta intel.ligent audàcia em segueixo cargolant mentre els budells fan sorolls de queixa i el pensament no s’atura, no en va les notícies fan emmalaltir. En fi, seguim. Quan sembla que les teories deterministes deixen de ser innovadores i impera l’imperi de l’efecte de la papallona, una torna a l’inici d’aquest text fent-se la pregunta del trimestre a l’apartat d’: Som prou conseqüents dels efectes que poden causar les nostres accions per petites que siguin? Sense caure en l’estrès és un treball de maduresa respondre’s, i més que ningú aquell que té una responsabilitat pública; treure la lupa i mirar en detall cadascuna de les nostres decisions ens honraria i faria un efecte (poder com el de la papellona, per se ja monumental) revolucionari.
P.D.: Els llibres que descansen damunt del terra pisarròs i a prop de la petita onada, són "La Zona" d'en Sergei Dovlatov -una passada- i "La vida y la muerte me están desgastando" de Mo Yan -ingeniós i divertit, entretingut-.
1 comentario:
Caram!
Vos torneu dels Alps pletòrica d'inspiració, bones lectures i caos múltiple però digerible.
Caram!
Aquest llac em resulta familiar, l'Ubaye porta la seva aigua justament al seu fons.
Salutacions tingueu!
Publicar un comentario