L'home del barret

Fa anys que el vaig escoltar en directe a l’antic Palau d’Esports de Barcelona. En primera línia. Sempre me’l havia imaginat amb barret però llavors no el duia. La seva veu, única, i les seves cançons, úniques, em van captivar més encara gràcies aquella distància curta que regala un concert en viu. Jo era jove i ell ja era vell, un vell amb el què, sense cap mena de dubte, hagués tingut una aventura d’aquelles on, potser, només cal despullar la veu. ¿A quina dona no li agrada una veu tancada, trencada i dura que t’anomeni pel teu nom damunt d’un llençol rebregat i et fregui la cara amb unes treballades arrugues de la mà mentre s’explica, t’explica? Sempre m’han agradat els homes que s’engalanen amb barret; la cara de canalla d’en Frank Sinatra quan el duia tirat cap al clatell desafiant un bon angle de mirada per semblar més bandarra, o els immensos Robert Redfort i Paul Newman calçats ambdós amb barrets descuidats a “Dos homes i un destí”, varen quallar definitivament al meu inconscient definint la masculinitat a través d’aquesta peça, la qual si ho puc demanar vull que sigui negre, i així convertir-la amb un fetitxe eternament.
Passats els anys torna ara aparèixer el barret amb una timidesa frívolament esnobista; nois i noies, i alguns nostàlgics particulars el recuperen amb només certa gràcia; en Leonard Cohen, sent l'excepció, el du amb elegància i no sent jove ni semblant esnob, ell és ell com sempre, ple d'autenticitat davant del qual jo faig una reverència mentre em trec...el barret.

El amor es un fuego.

Arde por todas partes.

Desfigura a todo el mundo.

Es la excusa que el mundo pone

por ser tan feo.

L.C.