L'esperança dels joves

Només saber la notícia sobre la mesura de govern on es responsabilitza totalment a les noies de 16 anys davant d’un possible embaràs d’ anar corrent cap a la farmàcia per tal què aconsegueixin la píndola que eviti un possible embaràs he arrufat el nas i m'he recol·locat les olleres. Jo mateixa vivia en pròpia pell la controvèrsia que s’ha generat malgrat què la decisió vingués des d’un govern de centre-esquerres i de bon principi semblés una mida “progressista” que afavorí, entre moltes coses, la dona. He esperat uns dies per manifestar-me en espera d'escoltar alguna puntualització ministerial, menys traumàtica i més lògica que és el que li cal a les nostres noies i evidentment als nois també, absents absurda i innecessàriament d’aquesta polèmica, no la he escoltat.
La maduresa és un estat difícil d’aconseguir; és obvi que cadascú fa mil filigranes o cinquanta per arribar-hi, apropar-se o defugir, i cal repetir que tot depèn generalment dels atzars privats, les circumstàncies personals o el conglomerat social que ens toquen viure durant el nostre trajecte vital; és en aquest cas i amb aquesta norma quan l’administració s’incorpora com a agent que pretén amb la mesura la consumació d’un estat proper a la felicitat (això que ja deien els clàssics) i així procurar que les joves generacions tinguin un ajut afegit en l’esdevenir de cada dia. Però no sempre s’encerta en l'anàlisi i amb aquesta postura el govern ha estat ingenu o... massa espavilat; ingenu per comptar amb la pròpia maduresa del nostre jovent (qüestió del tot contradictòria per la pròpia condició), i espavilat perquè l’estalvi econòmic dels embarassos gràcies a l’ús de la píndola és un fet i, en època de crisi calen mesures de retall i populistes.
Per això i per més coses dubto i renego. No seré la primera en dir que cal més informació i prevenció que no pas lleis conductuals; sóc reincident alhora de demanar que la nostra “canalla” necessita possiblement més acotaments i més acompanyament que no pas proves malabars que posin en dubte un futur més íntegre i per tant madur per a ells ( tenir o no un fill ho és i molt de seriós) . Mesures elaborades, seriosament pensades, són les convenients per a una decisió encertada, aquelles que adoptin la pràctica de la coneixença de la realitat i el saber que la llibertat no és tal si no s’emmarca en el món actual, perquè els nostres joves han d’aprendre a prendre consciència de la realitat, de la paciència, de la necessitat, valorar la reflexió, i, evidentment, comptar amb els grans, sigui la família o en el seu defecte una llevadora del centre d’assistència primària que actualment i fja fa temps explica, alerta i assessora si és convenient o no una mesura o una altra, sempre, em consta, valorant cada cas.
Els nostres adolescents, necessiten més professionalitat , més maduresa, per part dels adults, siguin de l’àmbit que siguin sinó no tindran bon exemple a imitar; en aquest cas, la professionalitat comporta seguretat i una mínima garantia d’un millor pas cap a la vida adulta. No deixa de ser una certesa que fa dos dies aquestes joves menjaven caramels i regalèssia i estranys es troben davant d’ una pujada natural i ràpida d’hormones, amb una falta de coneixement en teoria sexual –sempre l’eduació- i hagin de passar de forma inquietant del no-condó a tenir al seu abast una píndola (substància química i altament reactiva psicològicament), com si entremig del procés no existís cap altra més alternativa.. Siguem seriosos i afinem; fa mal dir, però és qüestió d’ovaris, senyora ministra..., que són als què sempre els hi toca el perdre.

Ilustració: Gustav Klim. L'esperança.