La lluita

Estem patint i de valent amb la tan sonada crisi. La situació per la que travessem, nascuda des del naixement del capitalisme entre d'altres factors també capitals (cal no oblidar-ho), ens fa sentir buits, covards i culpables, en major o menor mesura tot depent del caràcter del patidor; n’hi ha qui no sap no contesta mai, però d'aquests ara no en parlem. Amb aquestes incerteses no veiem el mar blau, la bleda tendra ni la comoditat del sofà que ens ha regalat tantes estones tendres i que ara només té el consol de la laxitud d’unes molles velles. Què fer o cap on anar, què pensar, com actuar, és una pregunta que alguna gent es qüestiona, i alguns d’aquesta alguna gent intueix més que alguna resposta, però cal esperar i anar treballant a la forma d’un mag que juga assajant amb el conill per tal que surti del barret de copa en el moment oportú del dia determinat per a l’actuació i així aconseguir un bon èxit. I mentre esperem apareix el Barça. Paraula màgica que ha elevat avui els humors de gents d'arreu. Com expliquem el ressò que els triomfs d’aquest equip sigui el consol del dia a dia de tantes persones? Aquesta alegria contagiosa i positivament vírica regurgita en aquest moment de temps mort, o extenuantment agonitzant de la classe política i econòmica. Per fidelitat n’hi ha molts que el crit l’alcen perquè ja tocava i per contagi; molts altres perquè la necessitat d’eufòria, de sensacions sobre base segures, bones i favorables, fan massa falta.
Benvinguda l’eufòria, cal gaudir-ne lliurament significant paral.lelament que no oblidem que l’endemà no n’hi haurà taula rasa i com l'equip d'en Guardiola, amb confiança i qualitat de pensament arribarem allà on l'atzar ens deixi i les ganes d'avançar acompanyin.