L'elegància de la hipotenusa

Trobar-se davant d’un full en blanc i intentar escriure dignament és un dels reptes de la gent que estima la literatura i intenta fer-ne un bon ús creatiu. Un dels recursos tècnics més utilitzats és, hores d’ara, com a full, un document word i del llapis, un ratolí; però si el lloc d’inspiració és de naturalesa salvatge com una platja solitària de sorra fina i el portàtil no forma part de l’inventari disposat a la bossa de platja ens haurem de abocar a la recerca presta d’un bolígraf, fent de la tradició, de nou, l’alternativa. Però, carai la cosa empitjora quan la tinta regalada amb un plàstic de propaganda d’empresa d’instal·lació de finestres d’alumini comença a dibuixar gargots inconnexes , no rajant només què un neguit de blaus, les intermitències dels quals no fan més que col·laborar en la dificultat de la creació literària, llavors l’humor és comença a espifiar, el rostre s’enrampa i els exabruptes, un per sobre de l’altre, cavalquen sense elegància, aquella de la que precisament és vol parlar aquí avui, la d’en Guardiola.
No seria jo una persona que llegís una biografia d’alguna altra que es dediqués o s’hagi dedicat a l’esport sempre i quan l’excepció mereixi acomplir-se com és el cas d’aquest senyor: en Pep Guardiola. És precisament ara quan ho dic, en el moment que un 2-6 en el camp del Madrid l’ha fet tocar la glòria i després d’anys que l’acusació a Itàlia d’un dopping el senyalés. El per què segurament l’encertaran moltes persones: saber realment , gairebé íntimament, què hi ha darrera d’aquest home, dins aquest home, al costat d’aquest home. És un acte de màxima curiositat endevinar tant de secret, que d’altra banda espero sincerament es dugui a la tomba. Sí, és fàcil entendre l’interès quan la persona és aquella que ha fet d’un esport d’èlit un joc bonic, intel·ligent on l’equip és llueix més que la persona, i la humilitat és patent més enllà de les primes (ja s’ha dit tot, ho sé, se’m permeti repetir-me). Per fí, valors! . No és fàcil, deia, tenir constància de les seves emocions, més enllà de les mostrades en roda de premsa emotiva o canyera, les què també indiquen molt d'ell. El seu caràcter, les vivències i l’experiència que d’aquestes ara en fa ús, o en farà us, és del que em planyo i em planyeré d' ignorar-les i no ser-hi a punt per admirar-les, segurament. Aquí sí, la sort de la individualitat. No són, malauradament, moltes les persones que em despertin aquesta aguda curiositat, com tampoc són massa les històries sobre una vida que s'expliquin fora d'una mirada mediàtica, solament amb la sintesi d'un cumul de dades i segurament narrada vés a saber per qui. És evident que no és una biografia a la carta la que vull i això, en literatura, és en aquest moment, repeteixo un full en blanc que no permet més que gargots.

Resti doncs sempre a l'espera el per què d'un lider com cal.

L'elegància de la hipotenusa esdevé d'un concepte sobre el tipus de joc impulsat per en Pep Guadiola ideat per l'escriptor Juan Villoro.