Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


lunes, 18 de mayo de 2009

Submons

Entrar a les oficines d’hisenda de “letamendi” és com entrar en un submón. Donada la seva fama el meu esperit ja anava preparat per a la més absurda de les sorpreses. Parlar d'hisenda és prendre's un Johny Walker sense gel. M’explico, algunes passes a tocar del primer control una ja trepitja fort i estreny mandíbula amb garantia; bolígraf a la mà, carpeta en rest, la mirada busca una cara intel·ligent, aquella que defugint la monotonia mirés amb fermesa i sintonitzes empatia...i el resultat no és ni ràpid ni fàcil. Mostrant un paper imprès, la primera resposta positiva a una pregunta tan òbvia de resposta menys òbvia a un : on? ha vingut, com la lliga al Barça, algun temps més tard del què un culé sempre desitja. Un cop sabut el lloc adequat els meus ulls encerten fàcilment una gran planta baixa d’aspecte gris clar amb llum artificial que anava recollint, com gatet afartat que engull formigues a l’atzar, cues i cues amb torn dirigit per una retolació que a cada canvi de número sonorosament xiula. Palplantada ben al mig de la sala (un altre submón) veig que aquesta, lluny de contemplar les normes més bàsiques per sobreviure a un atac d’ histèria, convidava a trobar la conxorxa i auxili només de persones com jo, contribuents a la fi, que per unió de causes, es trobessin i s’oferissin generosa, gairebé subsidiàriament, a donar primer consol i després suport per tal d’aconseguir el guany de tan sabuda i perduda batalla. Un cop a la guixeta apropiada, ni una hora sinó quasi dos, per al premi d’una frase sense ritme i un paper per omplir, un “torni vostè cap aquí i en parlarem tot seguit” (tercer submón).
El què diré ara d’evident és encertat que és què un el que vol quan entra en aquesta o semblants delegacions és trobar-se amb una gestió neta i agradable, amb el mínim temps perdut i el màxim d’eficàcia, aquella que tothom plany i que aprofito ara per fer constar, corroborar i denunciar què per si algú suposés o pretengués que l’èxit és ja aquí, això encara no és així, ni tan sols possible ni provable, malgrat l’internet, les tic i les tac, la telefonia mòbil, el canal digital..., la visita a les afores de Saturn, la píndola per revifar, o la Barcelona del 2.0; afirmo amb rotunditat, costa un gran treball, diners i mal de cap. I així ho vull fer constar amb aquesta estèril instància, que resumint del que tracta és de què tothom sàpiga que “el desconeixement de la llei no ens eximeix a ningú (ja!) de cap d’elles” (darrer submón) i que pagant Sant Pere canta, que els bancs esperen la pasta (món dels submons), encara que pagar no consti català, ni tampoc la noia que ens despatxa.

3 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

o sigui..."ENDORA EN EL CASTILLO" versió contemporàcia de l'obra de Kafka en clau barcelonina.

adivina adivinanza dijo...

¿entre una caña y una peonza que provincia andaluza se parece a ambas?

. _____TXELL^^]] dijo...

Hola preciosa!
Què tal?

Com va anar la passejada per Girona a l'exposició de flors el dissabte passat?

Pot ser que m'enteres de que vas anar amb piragua el diumenge?

Avui amb l'institut hem anat a Barcelona. Hem anat a un taller sobre les drogues en el Cosmocaixa i desprès hem pujat a la torre de Collserola (la que està al costat del Tividabo).
Des d'allà a dalt hi havia unes vistes precioses i hi han plànols que t'indiquen llocs importants, entre ells hi havia Premià de Mar. M'ha fet gràcia veure més o menys cap a on era.

Per cert, al final si que venim a Murillo, Osca. (faig el comentari perquè crec que m'ho vas preguntar).

Bueno reina,
cuida't molt i molts petons


Meritxell

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre