La metamorfosi d' Adam i Eva.

El dia 8 de març té nom de dona i si a estones he dubtat sobre el què d' aquesta celebració és de com puc fer-li els honors sense deixar de ser sincera i actuar amb conseqüència amb el ser humà.

És clar que cada any té un significat particular, sempre segons les circumstàncies socials que ens envolten; aquest, l'abortament lidera els diferents discursos; no és baladí la importància del tema, és necessari un avenç i és necessari que tothom reubiqui les posicions per poder arribar-hi a una bona conclusió, sempre a l'alça quant a guanys de llibertat i dignitat de la dona. Però anem més lluny dels discursos del dia, dels mítings oportunistes, papistes o progressistes què també necessaris. Les dones, són les primeres i principals protagonistes en el procès de conseguir igualtats en el camp de les oportunitats i d'allò que passa cada dia i, per tant, és a nosaltres a qui més interessa, inicialment, que aquesta fita estigui a prop i treballada. Fins aquí cap novetat. La nostra inquietud, però, pren distància i recapacita quan ens donem compte que l'home tampoc és un animal complert i savi. Quan analitzem els dubtes, les raons o la seva situació és quan veiem que al costat, ni al darrera, ni al davant, al costat tenim un company i no un enemic; quan descobrim, que l'home, aquell que si lidera el poder ho fa amb tanta angoixa, amb tanta pèrdua i amb una gran dosi d'inseguretat -vés a saber des de quan l'acompanya-, i aquest home necessita nous horitzons, menys fronteres i una gran atenció; en aquesta batalla també està bastant sol, potser tant com la dona. L'home, per infinites raons, entre elles per ajudar en el seu paper al costat de la dona millori ja que som a 8 de març, ha de crèixer. Ell ha de repensar el paper que ha de fer ara en la història de la humanitat; d'aquesta reflexió depen el seu guany, com a persona, com èsser social o polític, i com a cohabitant, en companyia de la dona, del planeta Terra, si no la crisi no s'acabarà mai. Només sabent qui som cadascú podrem arribar a ser millors i iguals, i això els dos sexes ho han d'aprendre, però l'home amb profunditat perquè sempre ha estat més lluny de l a seva naturalesa interna.

Els homes tenen feina, les dones ja fa temps, però si generem una conxorxa que no acabi amb la rialla tòpica dels acudits per ambdúes parts, es crearà un espai humà cordial i igualitari, on cadascú viurà el rol acceptat que li correspon i no l'intimidi, on vers el contrari, el portarà lluny, i serà quan de generació en generació neixerà l'agraïment de l'igualtat tan políticament rebregada.

Com exemple de com van les coses es pot fixar la mirada en el cas J. Neira, l'home agradit per un altre home que atacava la seva parella i al crit de: "Això no és propi d'un home" rebia en pròpia carn el deliri i la misèria d'aquell mateix agressor sexual, i amb un " a vegades a la vida et creues amb cucaratxes" sentenciava amb aquesta veritat un cop passat el primer tràngol.

El cop traidor, el dels homes o els de les dones, és un bomerang, retorna. No estem parlant de qui guanya allà en un camp de futbol, on Barça i Madrid juguen la seva rivalitat més ancestre; ni bones, ni dolents, és un terreny on només n'hi ha una porteria i entre tots s'ha de marcar un gol a la guerra de gèneres, el punt que alçi al triomf sigui allò que la naturalesa ha deixat palès, les diferències físiques i l'admisió que som companys de camí, cadascú amb la seva pobresa, amb la seva ancentral saviduria, atàvica forma de fer, augmentant cada actiu personal i millorant-nos per tal que la cucaratxa no prengui cos humà i cap mena de metamorfosi sobtada es faci dehesa de les nostres vides, i de la dels nostres filles i fills.

Dia de demanda, doncs, la meva reinvidica un acostament d'Adam cap a la seva part més femenina i feminista i què totes les Eves trobin dins seu la part d'Adam que menys reconeixen i què tots i totes ens podem acompanyar amb cura de traumes ni traumatismes, i viceversa.