Anava passejant aquests dies entre la melangia i la crispació (sembla un combinat difícil però puc assegurar que no és impossible), quan, després de signar el comprovant de pagament de la compra del segon llibre de la Trilogia de Deptfort, Mantícora, d’en Robertson Davies, m’he trobat regalant-li a la caixera de la llibreria Catalonia un somriure tan esplèndid com immerescut. La noia, vés, malgrat que és jove, té treball i un bon equip de companys, fet que em consta, és antipàtica, que no introvertida, i no massa agradable. Segurament en té causes, els hi disculparé i, sinó tampoc discutiria que té dret a l’antipatia, evidentment, com tampoc els hi qüestionaria aquells que tenen confiança en què Messi mai deixi el Barça.
Bufen vents estranys i l’anticicló no acaba d’instal.lar-se en aquest meu món de coordenades, ara per ara, un pèl desorientades; no estant cofoia apuro involuntàriament els escarafalls i, repartir a tot i a dret somriures ha deixat de ser, per sorpresa meva, una de les meves peculiaritats. Desconeguda com em trobo en aquesta, espero i desitjo (o no), transitòria personalitat, és quan em sorprenc davant l’expressió d’ aquella mostra d’afabilitat meva i més destinada a qui sabia que no apreciaria tal dispensa. Alguna causa inconscient havia d’haver-se disparat dins meu i sense control perquè l’esclat de gentilesa manifestat fos gran i obert, gens histriònic i molt agraït, encara què, com ja he dir, hagués caigut en terreny erm. Vaig sortir al carrer i un sol brillant va petar al vidre de les meves ulleres, arribava la bonança? El somriure i el sol anaven de bracet. Poc temps he necessitat de treure l’entrellat; represa la caminada vaig comprovar que la felicitat de tenir un bon llibre a les meves mans em va desconnectar del món i de les seves misèries i treure’m allò que gairebé no posseixo. Una cara olivàcia emmarcada per uns cabells desgraciats no varen ser prou valents per aniquilar una il.lusió que havia brollar com una flor en la neu, i que va venir, com en moltes altres ocasions, de la mà de la literatura.
Bufen vents estranys i l’anticicló no acaba d’instal.lar-se en aquest meu món de coordenades, ara per ara, un pèl desorientades; no estant cofoia apuro involuntàriament els escarafalls i, repartir a tot i a dret somriures ha deixat de ser, per sorpresa meva, una de les meves peculiaritats. Desconeguda com em trobo en aquesta, espero i desitjo (o no), transitòria personalitat, és quan em sorprenc davant l’expressió d’ aquella mostra d’afabilitat meva i més destinada a qui sabia que no apreciaria tal dispensa. Alguna causa inconscient havia d’haver-se disparat dins meu i sense control perquè l’esclat de gentilesa manifestat fos gran i obert, gens histriònic i molt agraït, encara què, com ja he dir, hagués caigut en terreny erm. Vaig sortir al carrer i un sol brillant va petar al vidre de les meves ulleres, arribava la bonança? El somriure i el sol anaven de bracet. Poc temps he necessitat de treure l’entrellat; represa la caminada vaig comprovar que la felicitat de tenir un bon llibre a les meves mans em va desconnectar del món i de les seves misèries i treure’m allò que gairebé no posseixo. Una cara olivàcia emmarcada per uns cabells desgraciats no varen ser prou valents per aniquilar una il.lusió que havia brollar com una flor en la neu, i que va venir, com en moltes altres ocasions, de la mà de la literatura.
Ilustració: J Mendelsson
15 comentarios:
i quin llibre ! És una passada el R. Davies !
Ja, deixem ser oportunament oportunista...
parles de somriure...
doncs, això, com cantava el Llach...
"amb el somriure, la revolta!"
(ejem...i'm sorry)
a mi esto de leer me la suda un poco pero si a ti te apetece, que le vamos a hacer
paperina plena ossos engreixa?
Hey! greetings from Mataró!
what's goin'on?
el madrid és millor i cal saludar-lo i reconeixer el seu espectacle
esquiumosa. Et triuco a las 14. Ja pots carregar-te el missatge
tutta l'informazione sopra Bologna in Premia...
clicant a:
http://premiademarx.blogspot.com
garbeando por la tacita de plata
¿ cierto ?
atracón de camarones en Cádiz.
(agencia EFE)
se cuenta que la turista Endora se está dando un atracón de camarones y fritanza que la convierte en enemigo público.
las duras ordenanzas municipales de la capital gaditana contemplan unos límites en el consumo e ingesta exagerada de productos en la via pública.
Endora está en el límite.
Corresposal en Cádiz para EFE:
Marcelino Gómez
què és un camarón ?
i no em diguis que és un cantant que ja ho sé. Moltes gràcies si m'ho fas saber.
pos yo mejillones de arenys
esto parece el mercado de abastos o la lonja del pescado
y las escamas de las sardinas
"ABANS JO ERA UN PEIX
ARA SOC LES SEVES ESPINES"
JOAN LAPORTA
no us agraden els ous d'esturió?
Publicar un comentario