Quan és dijous i setembre una mira el mar i pensa: Potser és l’únic que és cert.
- ¿Jesucristo es mago abuelo?
- ¿Mago? ¿porqué?
- Porque convirtió el agua en vino en las bodas de Caná.
Torno a alçar els ulls del llibre i torno a buscar la certesa. Si, potser la té el mar. Molt a prop una veu aguda i poc tímida comenta en castellà:
- Lo mio no es un novio, ni un amigo, si no es ...lo que...se lleva ahora...
Tanco el llibre, se’n fa difícil seguir. El sigui saga del vagó de tren engronxant els pensaments em lliura de nou a les aigües que acaben sense força no massa lluny de les vies. Sort del mar, em repeteixo. Un taloneig vigorós m’extreu del paisatge i em du a uns peus femenins. Taló d’agulla en una sabata negra d’estètica sensual i atrevidament matinera marca un ritme apropant-se a la porta de la següent estació. Em retorna una imatge, la de una xinesa i els seus orientals peus embenats a la portada d’un llibre. Interiorment murmuro mastegant fort les mandíbules amb certa ràbia : Som més proper a antigues tradicions i més fràgils que una ungla, cada vegada més fràgils i cada vegada menys conscients; la modernitat i el nou segle ens ennuvola el nord. Ara vaig cap el record d’ahir nit de la sentència d’una frase lliurada per un expert al telenotícies:
- Es privatitzen els guanys i es socialitzen les pèrdues.
El mar ja queda lluny i el túnel d’entrada a l’estació principal de la ciutat deixa negra la meva confiança. Darrera anys i anys d’idees, de enganys, de messiàniques lluites, d’infructuoses guerres, d’arbres caiguts i de nous brots. Davant l’espera que algú converteixi la pobresa en oblit i els homes i dones en persones de certeses, des d’un vagó de tren fins a uns despatxs de Wall Street.
S’atura de cop el ferrocarril i una frenada sobtada em decideix pensar que millor cadascú faci la seva feina amb la naturalitat que té el mar, les entrades , les sortides, amb tempestes i calmes, allò que ara per ara només la naturalesa regala.
3 comentarios:
ja és això ja és això i encara sort del 1-6
- Es privatitzen els guanys i es socialitzen les pèrdues -
frase recurrent en els debats que intenten caracteritzar el curs actual.
es podria completar, en versió modificada per els esdeveniments americans del nou crack financer, amb un:
es privatitzen els guanys, es socialitzen les pèrdues i quan els guanys trontollen les socialitzades pèrdues i els disciplinats impostos populars es destinen a reflotar els guanys perduts "en aras" a que la "frase A" segueixi presidint l'ordre i la tendència del sistema.
C'est la sorcellerie capitaliste!
c'est un but sorcier!
La reinvenció és infinita i, coses dels temps en curs, ja no té factotums localitzables en hivernals palaus o castells reials. Un sistema en xarxa, una multitud difusa i un matrix complicat...
seguirem exprimint Zizek, Negri i la Moreneta, fins que obrim el punt de fuga...
bon viatge ferroviari!
Estic deleitosa d'un nou article de Mr. Zizek, sigui d'aquest tema (millor) o qualsevol altra. Més que res, per veure la forma dels exabruptes perquè el fons tu i jo ja el sabem.
Publicar un comentario