Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


lunes, 15 de septiembre de 2008

Ha estat un infart


Avui ha tocat comprar la pila del rellotge de polsera. Fa uns dies que uns quants aparells tant d’ús familiar com particular s’han alçat radicalment en vaga definitiva. Això em ressona aquella notícia de “ es preveu una tardor calenta”. Des de la màquina de fotografiar, la seva raó no li falta; la bateria de la furgoneta, cansadeta de pura ruta; i també l’aparell microones, la làmpara del menjador, no es tracta de les bombetes; fins el so de la televisió, que tant grinyola de forma absurda com ressona com si es tractés d’un monòleg litúrgic enregistrat a la església del poble on ningú més que la fila primera entén el què, tot té una fi. S’inicia amb la permanència parcial de la provisionalitat, com la pila o la bateria, amb l’eix vital de tenir previst la mort, com el nou curs escolar el proper juny.
Més llarg, amb novetats, però amb inici crític i de final inconcret aquí està, a les aules, a la premsa, a la vida; sempre igual però mai de la mateixa forma. El que si que sento fa anys és la falta d’enveja cap al exercici d’aquest ofici. De titulació si no fàcil si més propera que altres, la pràctica ha de ser vocacional i és complicada. Amb una fulla de ruta molt llunyana a un mapa boirós, ni cap GPS que informi i determini si cal aturar-se o anar a la dreta o més enllà, que el sentit comú i l’experiència, l’olfacte de la responsabilitat, els mestres que, a nivell econòmic ja han tocat sostre, no ho tenen fàcil en el desenvolupament de la seva professió. Amenaça la tempesta, la queixa si no generalitzada està lluny de ser un pur lament, alguns diuen que tampoc cal tant, altres que potser és massa. Des de la meva taula de funcionària d’una administració local amb forma de consell expresso les condolences pel dol que l’ensenyament no deixa de lliurar-se sent com és la via per excel·lència del desenvolupament de les persones, ja què, en ple segle XXI, hauria de garantir-se una base de mínims, concordada i si més no un pèl brillant. No sé si tothom té les piles posades o la bateria carregada..., uns per excés, altres per defecte, no es pot produir un infart ja que les causes són conegudes i la prevenció el gran repte.

2 comentarios:

penyabogarde dijo...

ep! a can Barça també estem d'infart, visiti el nostre blog com nosaltres fem amb el seu, una abraçada blaugrana i d'infart... novetats en tots els fronts!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

caram...l'estress postmodern, provinent de la sufocació premoderna, porta a l'infart....ui!

què en pensa del BARTLEBY aplicat a la política? vingui al meu blog...com farà amb el bogardenc blog prèviament admirat.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre