Avui ha tocat comprar la pila del rellotge de polsera. Fa uns dies que uns quants aparells tant d’ús familiar com particular s’han alçat radicalment en vaga definitiva. Això em ressona aquella notícia de “ es preveu una tardor calenta”. Des de la màquina de fotografiar, la seva raó no li falta; la bateria de la furgoneta, cansadeta de pura ruta; i també l’aparell microones, la làmpara del menjador, no es tracta de les bombetes; fins el so de la televisió, que tant grinyola de forma absurda com ressona com si es tractés d’un monòleg litúrgic enregistrat a la església del poble on ningú més que la fila primera entén el què, tot té una fi. S’inicia amb la permanència parcial de la provisionalitat, com la pila o la bateria, amb l’eix vital de tenir previst la mort, com el nou curs escolar el proper juny.
Més llarg, amb novetats, però amb inici crític i de final inconcret aquí està, a les aules, a la premsa, a la vida; sempre igual però mai de la mateixa forma. El que si que sento fa anys és la falta d’enveja cap al exercici d’aquest ofici. De titulació si no fàcil si més propera que altres, la pràctica ha de ser vocacional i és complicada. Amb una fulla de ruta molt llunyana a un mapa boirós, ni cap GPS que informi i determini si cal aturar-se o anar a la dreta o més enllà, que el sentit comú i l’experiència, l’olfacte de la responsabilitat, els mestres que, a nivell econòmic ja han tocat sostre, no ho tenen fàcil en el desenvolupament de la seva professió. Amenaça la tempesta, la queixa si no generalitzada està lluny de ser un pur lament, alguns diuen que tampoc cal tant, altres que potser és massa. Des de la meva taula de funcionària d’una administració local amb forma de consell expresso les condolences pel dol que l’ensenyament no deixa de lliurar-se sent com és la via per excel·lència del desenvolupament de les persones, ja què, en ple segle XXI, hauria de garantir-se una base de mínims, concordada i si més no un pèl brillant. No sé si tothom té les piles posades o la bateria carregada..., uns per excés, altres per defecte, no es pot produir un infart ja que les causes són conegudes i la prevenció el gran repte.
Més llarg, amb novetats, però amb inici crític i de final inconcret aquí està, a les aules, a la premsa, a la vida; sempre igual però mai de la mateixa forma. El que si que sento fa anys és la falta d’enveja cap al exercici d’aquest ofici. De titulació si no fàcil si més propera que altres, la pràctica ha de ser vocacional i és complicada. Amb una fulla de ruta molt llunyana a un mapa boirós, ni cap GPS que informi i determini si cal aturar-se o anar a la dreta o més enllà, que el sentit comú i l’experiència, l’olfacte de la responsabilitat, els mestres que, a nivell econòmic ja han tocat sostre, no ho tenen fàcil en el desenvolupament de la seva professió. Amenaça la tempesta, la queixa si no generalitzada està lluny de ser un pur lament, alguns diuen que tampoc cal tant, altres que potser és massa. Des de la meva taula de funcionària d’una administració local amb forma de consell expresso les condolences pel dol que l’ensenyament no deixa de lliurar-se sent com és la via per excel·lència del desenvolupament de les persones, ja què, en ple segle XXI, hauria de garantir-se una base de mínims, concordada i si més no un pèl brillant. No sé si tothom té les piles posades o la bateria carregada..., uns per excés, altres per defecte, no es pot produir un infart ja que les causes són conegudes i la prevenció el gran repte.
2 comentarios:
ep! a can Barça també estem d'infart, visiti el nostre blog com nosaltres fem amb el seu, una abraçada blaugrana i d'infart... novetats en tots els fronts!
caram...l'estress postmodern, provinent de la sufocació premoderna, porta a l'infart....ui!
què en pensa del BARTLEBY aplicat a la política? vingui al meu blog...com farà amb el bogardenc blog prèviament admirat.
Publicar un comentario