Txupinazos

És fantàstica la festa. En general és un el remei per combatre l’avorriment que generalitza el dia a dia encara què és necessari saber que sense la qüotidianitat la festa no tindria la lògica que en té. De fet festes n’hi ha per batre records però parlaré de la conjunció d’una de les més grans amb una de les més estimades.
La coincidència què el 7 de juliol, Sant Fermí, s’apropi tant al 10, Sant Cristòfol, em fa témer cada any el pitjor. Una me l’haig de perdre.
Els SantFermins, per a la què subscriu, és una de les festes més aconseguides; no en va tants d’escriptors, artistes en general, locals o internacionals s’han afegit a la gatzara impregnant-se fins l’addició que comporta un retornar any rere any, malgrat el perill del “encierro”i sempre esperant que es torni a cantar el riauriau.
La que subscriu, deia, un any de fa molts anys la va practicar, la va viure des de la barrera dels prudents fent un ús mig decent si nó un pèl cobard. És sabut, repetiré; l’anar de porta en porta de baretos impregnant-se de la follia del vi i el riure; matinar quan encara no s’ha tancat l’ull per veure el color, l’olor, el soroll; el frec a frec en què juguen els navarresos amb la lluita establerta entre la por i el joc; el trobar-se, ja tacat el blanc, i fer amistat sota els arbres dels molts parcs que té la ciutat i que acullen a l’estranger amb tolerància, tanta què, fregant la línia entre allò correcte i el que no ho és, és fa allò que sembla impossible, afortunadament aquí dèbil, que és fer l’ull gros.
Fa anys que tinc ganes de sentir de nou el txupinazo i tornar a topar-me amb l’olor de pixum i d’excesos, però Sant Cristòfol és potent i m’ho impedeix. La conjunció de les dues dates fa què tan sols des de la curva de l’estafeta de Premià, entre la gran via i el carrer de la plaça, la nit de la cursa dels desputllats, que sense cap bou ni vaca que empaitar ni els empaiti, els que acceleren per acabar remutllats a mar, em torni el dubte de si he fet bé o no en l’elecció del que més desitjava; com dos amors als que només un s'ha de correspondre, sempre penso que he estat de l'altre infidel.