Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


lunes, 7 de julio de 2008

Txupinazos

És fantàstica la festa. En general és un el remei per combatre l’avorriment que generalitza el dia a dia encara què és necessari saber que sense la qüotidianitat la festa no tindria la lògica que en té. De fet festes n’hi ha per batre records però parlaré de la conjunció d’una de les més grans amb una de les més estimades.
La coincidència què el 7 de juliol, Sant Fermí, s’apropi tant al 10, Sant Cristòfol, em fa témer cada any el pitjor. Una me l’haig de perdre.
Els SantFermins, per a la què subscriu, és una de les festes més aconseguides; no en va tants d’escriptors, artistes en general, locals o internacionals s’han afegit a la gatzara impregnant-se fins l’addició que comporta un retornar any rere any, malgrat el perill del “encierro”i sempre esperant que es torni a cantar el riauriau.
La que subscriu, deia, un any de fa molts anys la va practicar, la va viure des de la barrera dels prudents fent un ús mig decent si nó un pèl cobard. És sabut, repetiré; l’anar de porta en porta de baretos impregnant-se de la follia del vi i el riure; matinar quan encara no s’ha tancat l’ull per veure el color, l’olor, el soroll; el frec a frec en què juguen els navarresos amb la lluita establerta entre la por i el joc; el trobar-se, ja tacat el blanc, i fer amistat sota els arbres dels molts parcs que té la ciutat i que acullen a l’estranger amb tolerància, tanta què, fregant la línia entre allò correcte i el que no ho és, és fa allò que sembla impossible, afortunadament aquí dèbil, que és fer l’ull gros.
Fa anys que tinc ganes de sentir de nou el txupinazo i tornar a topar-me amb l’olor de pixum i d’excesos, però Sant Cristòfol és potent i m’ho impedeix. La conjunció de les dues dates fa què tan sols des de la curva de l’estafeta de Premià, entre la gran via i el carrer de la plaça, la nit de la cursa dels desputllats, que sense cap bou ni vaca que empaitar ni els empaiti, els que acceleren per acabar remutllats a mar, em torni el dubte de si he fet bé o no en l’elecció del que més desitjava; com dos amors als que només un s'ha de correspondre, sempre penso que he estat de l'altre infidel.


6 comentarios:

Anónimo dijo...

I'm thankful with your blog it is very useful to me.

jali dijo...

un pamplonica en premia
y una premianenca que quiere volver a sentirse pamplonica

ahhhhh que bonito que es el mundo


pd.a ver si prontito acabo mi tebeo y acaba en tus manos

Anónimo dijo...

vivan loS JÍBAROS

Anónimo dijo...

una mica fora de lloc posar-se a parlar de Sant Fermín que és una festa que no és la de Premià i que té com a cosa més rellevant els maleïts espectacles sanguinaris del toro. I un tuf espanyolista que tomba.

jali dijo...

estoy de acuerdo en lo de los maleits espectacles sanginaris del toro.

pero expliqueme eso mejor del tufo espanyolista que tomba porque me parece que se está liando un poco.

un pamplonica de premiá

Anónimo dijo...

em sembla que dins de la varietat de coses que té Premià hi ha fins i tot visions una mica complicades, això de carregar contra el gust de la senyora Endora per la festa de SAN FERMÍN ...
sona una mica exagerat.

I el tema de l'espanyolisme?
doncs que forma part de la creuada especial d'alguns dels variats factors constitutius de la variada varietat premianenca.

"De todo en la viña del Señor"

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre