Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 2 de julio de 2008

Reconeixent paradoxes

Com aquella persona que vol sortir a prendre el sol i es troba davant d’un mur que alçat li impedeix accedir a la barana, els temps que caminem són plens de paradoxes. Des del símbol dels colors què com el vermell, lligat com el tenia a un concepte de vida, en poc temps s’ha adaptat a un tic més esportiu del què l’ideològic el caracteritzava; a les exclamacions breus de l’ anunciada i possible jornada de 65 hores, que paradoxalment la patronal esgrimeix com més breu i equitativa en la conciliació que la de les 40 ara practicades, fins a les darreres informacions, en aquest cas és a la sanitat, sobre salut ginecològica que expliquen què la pastilla antibaby, sempre reconsiderada perillosa per la salut de la dona, ara ben bé s’anuncia com inhibida i firmament aconsellable per preservar-les de possibles futures malalties; a la gran paradoxa que representen un triomf de les rebaixes en temps d’augments a les dificultats. Avui, com un dia més, contemplo la cèntrica plaça de Catalunya de Barcelona; surto a fer un cafè i, aprofitant l’estona de pausa-esbarjo que contempla el meu conveni col·lectiu, em passo pel taller de sabates que al subterrani del Corte Inglés ofereix tan preat i ara per ara estrany servei, ( paradoxa sobre paradoxa: al preu que et cobren l’arranjament gairebé pots comprar-te unes de noves, de sabates ((reparar o renovar: gran dubte ecològica)); conscient com sóc de la feblesa econòmica que els especialistes situen encara lluny del meridià de la seva crisi accedeixo als grans magatzems amb l’idea de passejar míniment tranquil·la i acabar ràpida en un afer tan fàcil com el d’una reparació, la sorpresa és gran quan veig el volum de personal que la gran botiga acull en la poca hora prudent de les onze d’aquest matí. En uns moments que sembla que les butxaques són buides; a vessar de personal, estranger, local, jove, masculí, d’edat, el moviment de l’establiment semblava la Pça Colón en el recent dia de celebració on tots eren rojos.

I així fins l'infinit.

Paradoxes n’hi ha per parar un tren, cosa realment poc difícil a rodalies, ara mateix porto una rebequeta quasi de llana en el despatx que m’acull diàriament, mentre què quan surti al carrer hauré, per desgràcia de molts, treure’m certes robes, per a un cop dins del transport públic o el banc de rigor tornar-me a abrigar. No sé si molts fets són més contradiccions que paradoxes, el cas és que a vegades és ben difícil veure llum clara i més si ens amoinem donant-li sentit a la vida, com aquell sord que parla amb una tàpia.

2 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

el dadaïsme més clar a Premià de Marx. Un balcó dissenyat per Eisner? el racó més freak de Premià, al costat "la pajarería" més obscura del planeta, una meravellosa cantonada al no-res!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

Eisner, el dibuixant de comix americà que dibuixava gratacels i trampes al servei del seu heroi SPIRIT! Hi havia algun balconet sense porta, també.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre