Cercles cíclics

Me voy a despedir por vacaciones. Es lo cortés. Y lo hago en castellano porque es como mejor me expreso en las despedidas, así ni lloro.
Nada es redondo sino se cierra el círculo y, como ante un test de prueba de acceso a un puesto de trabajo moderno, antes señalaría con un cruz la circunferencia al rectángulo, y ante tal rasgo de mi personalidad, me dispongo a que, punto y punto se rocen en un trazo, esférico, hasta cerrar la figura con mucha finura pero sin recato y acabar con todas el primer señuelo iniciado hace, quizás, un año, justo cuando se acabaron las anteriores, rebajas, o vacaciones, ya que de eso se trata, de descontar lo que la canción dice que dignifica y anotarse cuenta en el debe, o deber, del renombrado ocio.
Está claro que en dicho período anterior ha habido pausas y dispensas pero nunca tan extensas como las que regala el mundo laboral y empresarial en este nuestro verano (mentalmente es evidente que sí..) pero, no sea que el lazo que une y divide ambos espacios me disperse por alguna sin razón loca, me precipito sin pausa a iniciar un bloc, o bloque, de descanso, y éste será de antiguo formato, en papel de libreta espiral, en el que ahora anoto lo escrito y lo previsto, el que será testigo, a ser posible, de muchas hazañas privadísimismo, y en lo posible, de neurastenias y otras felicidades público, como el paseo, la conversación, el pintarse la línea negra en mis ojos, o el buscar un rincón escondido, sea descubrir historias ya intuidas hace un año, justo en el anterior receso o inventárselas en lo imaginativo. Menesteres privados, también que permitan en 31 dias, ni laborables ni festivos, pasar de una esfera a otra como leones de circo que atraviesan el aro de llama ardiente con lenguas de fuego, con la ingenuidad que da la costumbre de muchos otros recesos (larga trajecto en lo laboral me consta públicamente) pero con la cautela de abrir los ojos despacio cada dia, no sea que la jornada me pille cansada y floja; eso sí, como siempre, amando.

Ilustració: El verano. Gustavo Aimar

El Mejide i la noia blava

Me pone el Mejide, moltes i molts ho diem, d’altres se n’amaguen; és molt possible, inclòs, que em compri el seu llibre. El Pensamiento Negativo, està al rànquing en castellà. M’agrada aquest personatge, m’entusiasma, millor, i és de les darreres operacions de marketing que s’han fet on he caigut com una burra, de bruces que és diu en castellà, però ho sé, ho gaudeixo, i com.

Puc assegurar que mai havia seguit una gala d’O.T., ben bé tot al contrari, renegava i de quina manera, cosa que segueixo fent, que ningú s’espanti, de fet aquesta operació musical està a les antípodes dels meus valors, però en Risto Mejido, entrant esbiaixat a la meva vida a través del zapping i observant l’adolescència, m’ha atrapat d’amagat com un joc de miralls, com un somni en espiral on la voragine hormonal traspua el record d’una llunyana joventut ja perduda. Será por eso. I llavors caic. Des del sofà, pata aquí, pata allà, confesso que potser m’agradaria ser la Virgínia, fràgil i pusil.lànime, en aquella edat, al punt de la innocència dolça, blava, que acaronada per un Risto, és alçada al triomf de la morbositat de l’ home madur però què finalment, com una ventafocs almodovariana, coronada reina caigui, amb el Glassex a la mà, en la més real monotonia, passats els anys, ja què no és pot negar l’evidència i, se’m permeti, sóc amant dels finals amargs. I quant a la música de fons, que segueixi sonant la cançó del Palito Ortega, aquella de tota la vida, el Tengo el corazón contento...., ja que lloa l’ amor feliç, l’amor net com un llençol penjat a l’aire, aquell que després de l’estiu perdura, camina, encara que mai sigui per tota una vida.

Perquè per fortuna o desgràcia, a la fi, els somnis, somnis són, que deia en Calderón, la nena es farà gran, el blau serà gris i en Mejide, homosexual.

Incivisme i imprudència a la platja

I tal dia fa fer un any.

Som-hi.

Aquest any 2008 la Diputació de Barcelona anuncia l'oferta de facilitar a les famílies que així ho vulguin unes pulseres identificadores de la canalla en cas de pèrdua. Amb un "oh sí! així podem relarxar-nos" contesta la pregunta un pare a qui li ofereixen tal servei. Sembla ser que, per exemple, a Salou en un estiu i en una sola platja, on es poden concregar en un dia unes 5.000 persones (ja són ganes d'ensumar suors i compartir crits i cançonetes d'estiu) poden perdre's d'uns 12 a 15 nens per temporada. I ve't aquí el per què de la pulsereta, més enllà del per què de l'ajut de tant socors, tema de molt anàlisi; i ve' t aquí l'alegria d'aquella família, a la què més que oferir-li una facilitat per no perdre la criatura el que se li hauria de fer és extendre una sanció (ara jo faig de poli, he dit sanció, si) per fer perdre diners a la comunitat en descuits particulars. En molt dels casos són pares i mares reiteratius amb una barra contumas ja que poden perden més d'un fill en diferents horaris i dies, i inclòs en algun cas d'estrangers els hi han dut el mocòs o mocosa a l'hotel passades unes horetes de l'estona a la guarderia estiuenca. (Segons fons donades a La Vanguardia pels socorristes).

És obvi què amb tan d'ajuda gratuïta i altruista cada vegada serem menys lliures i més depenents de l'altre ja que és més còmode el control donat que el que s'ha d'adquirir. Bé, de fet no dic res nou, la norma existeix per incumplir-la, és la legenda, però també per aplicar-la amb sentit comú i lògica per part des de les administracions i del seus gestors.

La seqüència de fotografies de dalt del text són fetes quan un auxiliador de la platja de Bellamar temedor de la vida dels banyistes, -ja que tan dins com fora de l'aigua podien rebre un ensurt, les dues zones estaven a vessar (comprovi's la fotografia)-, alerta al piragüista, de poc seny i molta raüxa, el crida i, en un castellà de les amèriques, elconvida a sortir de l'aigua no fos que fes mal a tan poblada platja; donat-se el cas de l'omissió per part de l'esportista, que flipa davant de tan increible norma, tota la vida havia passejat amb el seu caiac tan alegrement escoltant el vol de les gavines, avisa a la polícia local demanant vinguin les forces d'ocupació, els geos o el princep de Bell Air que sembla ser que darrerament és l'hèroi per excel.lència.

Deia que d'això fa un any i encara hi són amb el xiulet a la boca i el dit a punt; jo civilitzada de mi com sóc, aquest estiu li demanaré, que no dic demandaré, al socorrista una pulsera d'aquestes amb xip de gossera no sigui que la criatura se'm perdi dins la mar fugint del civisme i la prudència, la piragüa abandonada a la sorra i jo perplexa i oblidada, com ara fa un any.

El cau dels artesans

Acabada la festa és just dedicar-hi un recull d’atenció als artesans que de forma rigorosa van estar exposant, com lleons de fira, malgrat les inclemències del temps,els capritxos del client i la sort d’una ubicació, característica que s’inclou, per naturalesa, en la dificultat del seu negoci que ja, per si mateix, requereix gran valentia.
Els artesans i artesanes de Premià, aquelles persones que de forma directe viuen del què produeixen, o complementen amb l’artesania la seva qualitat de vida, en temps en què la producció manual està relegada per al més agosarat o al més adinerat, mereixen una menció en la personalitat d’aquesta festa, encara que sigui un cop acabada. Essent part d’un patrimoni del que s’ha de tenir cura, no es pot permetre que caiguin en l’oblit i el desempara en el seu propi poble; altres anys així ha estat i afortunadament enguany hem tornat a recuperar la seva presència als carrers que, com tota festa major que es lloi de ser-ho, ha d’engalanar i lluirar la seva força artística i cultural i, si s'escau, d'oci.
Llum, colors, textura, olor, art en petit format s’ ha escampat, com una llavor en plena tardor, durant dos dies de la gran festa de l’estiu. Ceràmica fornada a casa,; espardenyes muntades a casa; flassades cosides a casa; flors, cares, llunes, pirates, pintats a casa; objectes mil, collarets, samarretes amb fotografies i motius del poble; estoles, davantals, robes teixides per mans premianenques; imatges de l’església esbossades amb llapis de carbonet, punts de llibre amb aquarel·la elaborats amb enginy a casa. Perquè l’idiosincràsia d’un poble no és complerta sense els Peps, les Immas, la Margarita... l’Empar; i tot plegat, a Premià de Mar, tenen un nom tan gran com el del pirata Omar, o més, i més que n’apareguin per la propera trobada, des d'aquí a allà, des de les Mariammes que trencen trenetes fins els Khalids que treballen el cuir, passant per la Cuba que escriu poesia a la brasileira que treballa el collage i l'estampa a les camisoles. Que del cau sortin els artesans d'aquest poble, tant siguin pirates com si són premianencs, i llavors en serem tots!

Nit de pirates, som de festa

Nit de pirates, nit d’aigua. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Al final m’ho he après. Remutllada i satisfeta, malgrat que una pantalla destorbava el directe, he seguit el seguici com una paparazzi neòfita i vestida d'hibrid entre premianenca i pirata.

Quatre fotografies dolentes pel record i molta son després de dos dies seguits de brega, la primera d’eufòria, la segona de remullada. No va ser així la tercera; vaig deixar en Pau Riba per la nostàlgia, no en tenia massa ganes de la vella glòria ; ho sento pels fans, però puc jurar que en la distància curta el famós perd bastant, segurament com molts.

Diuen les males llengües que el Terrabastall va tenir un incident, segons la majoria breu i lleu, segons d’altres amb un xic gran d’espurnes; tot conté un risc i el millor és prendre opció per atrevir-se si no pot passar que et penedeixis de no haver tastat, i els Infusió Teatre, diuen en general, han estat a nivell i La infusió, segons els dietistes, és digestiva i diurètica, i jo com els joves alternatius els hi tinc especial devoció.

La festa continua, nit de colles, de carrers, cursa a pèl i potser quatre fotografies més, dolentes clar, per anar comparant i dient: tal dia va fer un any!

Txupinazos

És fantàstica la festa. En general és un el remei per combatre l’avorriment que generalitza el dia a dia encara què és necessari saber que sense la qüotidianitat la festa no tindria la lògica que en té. De fet festes n’hi ha per batre records però parlaré de la conjunció d’una de les més grans amb una de les més estimades.
La coincidència què el 7 de juliol, Sant Fermí, s’apropi tant al 10, Sant Cristòfol, em fa témer cada any el pitjor. Una me l’haig de perdre.
Els SantFermins, per a la què subscriu, és una de les festes més aconseguides; no en va tants d’escriptors, artistes en general, locals o internacionals s’han afegit a la gatzara impregnant-se fins l’addició que comporta un retornar any rere any, malgrat el perill del “encierro”i sempre esperant que es torni a cantar el riauriau.
La que subscriu, deia, un any de fa molts anys la va practicar, la va viure des de la barrera dels prudents fent un ús mig decent si nó un pèl cobard. És sabut, repetiré; l’anar de porta en porta de baretos impregnant-se de la follia del vi i el riure; matinar quan encara no s’ha tancat l’ull per veure el color, l’olor, el soroll; el frec a frec en què juguen els navarresos amb la lluita establerta entre la por i el joc; el trobar-se, ja tacat el blanc, i fer amistat sota els arbres dels molts parcs que té la ciutat i que acullen a l’estranger amb tolerància, tanta què, fregant la línia entre allò correcte i el que no ho és, és fa allò que sembla impossible, afortunadament aquí dèbil, que és fer l’ull gros.
Fa anys que tinc ganes de sentir de nou el txupinazo i tornar a topar-me amb l’olor de pixum i d’excesos, però Sant Cristòfol és potent i m’ho impedeix. La conjunció de les dues dates fa què tan sols des de la curva de l’estafeta de Premià, entre la gran via i el carrer de la plaça, la nit de la cursa dels desputllats, que sense cap bou ni vaca que empaitar ni els empaiti, els que acceleren per acabar remutllats a mar, em torni el dubte de si he fet bé o no en l’elecció del que més desitjava; com dos amors als que només un s'ha de correspondre, sempre penso que he estat de l'altre infidel.

Cartells, preludi de festa

Des de la mini-revista "La Clau" he arribat al cartell d'aquest any de la festa major de Premià i des del blog de l'Àngel al de la primera festa musical d'enguany. Són les primeres instantànies que veig i haig de dir què tots dos cartells m'han entrat, perquè la qüestió és que les coses entrin. Sense posar-se intrascendentals ni molt menys trascendents, les festes poden ser criticables però poquet filosòfiques, quan més essencials i menys rebuscades millor, seran més populars, però no seré jo ara qui digui massa havent-hi una comissió de festes; deia, però què la primera sensació compta sempre i molt i el cop rebut, a través del disseny del cartell, ha anat directe al cor; marcat per la simpatia, la novetat i el color, el cartell li dóna gracilment la benviguda a la Major Festa del 2008.!

Reconeixent paradoxes

Com aquella persona que vol sortir a prendre el sol i es troba davant d’un mur que alçat li impedeix accedir a la barana, els temps que caminem són plens de paradoxes. Des del símbol dels colors què com el vermell, lligat com el tenia a un concepte de vida, en poc temps s’ha adaptat a un tic més esportiu del què l’ideològic el caracteritzava; a les exclamacions breus de l’ anunciada i possible jornada de 65 hores, que paradoxalment la patronal esgrimeix com més breu i equitativa en la conciliació que la de les 40 ara practicades, fins a les darreres informacions, en aquest cas és a la sanitat, sobre salut ginecològica que expliquen què la pastilla antibaby, sempre reconsiderada perillosa per la salut de la dona, ara ben bé s’anuncia com inhibida i firmament aconsellable per preservar-les de possibles futures malalties; a la gran paradoxa que representen un triomf de les rebaixes en temps d’augments a les dificultats. Avui, com un dia més, contemplo la cèntrica plaça de Catalunya de Barcelona; surto a fer un cafè i, aprofitant l’estona de pausa-esbarjo que contempla el meu conveni col·lectiu, em passo pel taller de sabates que al subterrani del Corte Inglés ofereix tan preat i ara per ara estrany servei, ( paradoxa sobre paradoxa: al preu que et cobren l’arranjament gairebé pots comprar-te unes de noves, de sabates ((reparar o renovar: gran dubte ecològica)); conscient com sóc de la feblesa econòmica que els especialistes situen encara lluny del meridià de la seva crisi accedeixo als grans magatzems amb l’idea de passejar míniment tranquil·la i acabar ràpida en un afer tan fàcil com el d’una reparació, la sorpresa és gran quan veig el volum de personal que la gran botiga acull en la poca hora prudent de les onze d’aquest matí. En uns moments que sembla que les butxaques són buides; a vessar de personal, estranger, local, jove, masculí, d’edat, el moviment de l’establiment semblava la Pça Colón en el recent dia de celebració on tots eren rojos.

I així fins l'infinit.

Paradoxes n’hi ha per parar un tren, cosa realment poc difícil a rodalies, ara mateix porto una rebequeta quasi de llana en el despatx que m’acull diàriament, mentre què quan surti al carrer hauré, per desgràcia de molts, treure’m certes robes, per a un cop dins del transport públic o el banc de rigor tornar-me a abrigar. No sé si molts fets són més contradiccions que paradoxes, el cas és que a vegades és ben difícil veure llum clara i més si ens amoinem donant-li sentit a la vida, com aquell sord que parla amb una tàpia.