El meu carrer

Espais de Premià de Mar. Els barris. Un barri. Com el fill més gran, el barri antic està més mimat i té el luxe de regalimar més temps d' història. No és més ni és menys que el del nord o el del sud, de l'oest o l'est, és tan bonic a vegades i, a estones, més lleig; és acollidor i solitari, com qualsevol i, com tots, és, davant de tot, diferent, i distinguidament, el més festiu. Groller i florit, amb llum i so, prop de la carretera, és el meu nou barri. Net, en comparació, i esquinçat per les obres, oblidat en certs serveis, té l’honor de la plaça de l’església i el luxe de la proximitat del mar. Amb això ja es salven les faltes. A més de la meva gent, que és part de la seva, és la d’altres d'amunt o de baix; són les buganvil·lies, aquelles que busquen l’olor de la brea del mar i el color de la sorra, la que aquest dies s’amuntega en desenes de pits joves sense mugró i sense sentit; és la meva nova llar. Amb una via gran que separa com un tall marcat cada mes a l'agenda, ens recorda que el poble hi és més amunt i al llarg de la costa, que hi ha veins que ocasionalment ens acompanyen i amb interès fan de conxorxa una demanda. El barri vell és dels més lletjos que he vist, tampoc n'he vist gaires, però té una finestra amb vistes, palmeres bellugadisses i pisos que anuncien sense dir-ho, que és el poble més lleig. De carrers curts, el meu carrer, ni és fosc ni tort, de tant en tant també sap a port i té nom de mestre. Les llambordes són noves, els cotxes ja no hi transiten i alguns geranis li pinten la cara i, al setembre hi plou massa; en el meu nou carrer, tan lleig com molts d’altres, just des del número 18 miraré el món, em veuré des d'ara.