¿Preparado para reunirte con tu hacedor?

Viatjo en tren cada dia i el llibre és l’únic que destorba l’idea d’horror que generalitza tal pràctica. Des de feia més o menys 20 dies traginava amb un llibre-totxo d’Anagrama que no podia evitar deixar per llegir a casa. No podia de bo què n’era, de bé què m’ho passava, de com m’ennoblia; i apel·li, dia darrera dia, amb el que suposava per les meves esquenes i columna el pes endossat afegit dins la bossa, entre entrepà i targetes T-10 (d’una i dues zones...-jo també faig la pirula a la Renfe-), el volum de quasi 800 pàgines ha estat company en aquest viatge intercomarcal, sempre ben a prop meu. Tal magna obra de la qual parlo es la darrera novel·la d’en Richard Ford, Acció de Gràcies, última d’una trilogia.

Darrerament em dóna per la literatura anglosaxona, perquè és amb la què em trobo més a gust, i possiblement aquesta ha estat l’obra que culmina l’èxtasi d’aquest rànquing de sospirs i lloances, exclamacions i encerts de parla anglesa. Entre Mccewan, Mccarthy, Roth, Udkipe, Mccullers, Maxwelll...etc, etc. no és necessari escollir, generalment el darrer sol ser el més considerat perquè forma una part més real de la pròpia memòria. Quant a Richard Fort res en sabia, ni de l’obra ni de l’autor. Poc he necessitat per enamorar-me i seguir amb lupa el personatge que, amb Memorias de un periodista deportivo, va crear tot donant-li la vida a un demòcrata de classe mitja dedicat al món immobiliari després d’haver abandonat el dels esports a l’època de finals dels 80 del XX..

Acció de Gràcies, és un passeig per la vida de la costa atlàntica nord-americana, des dels detractors de Al Gore fins els defensors del Període Permanent, un viatge on la mort fa que la vida tingui un pes específic i Nord-amèrica expliqui moltes de les seves variables i moltes semblances.

És ara un bon moment ara per recomanar aquest llibre, ara que l’Obama pren protagonisme i s’apropen les presidencials en la nació per excel·lència. Aquesta és una raó, però per a mi “la raó” l’explicava en Ricard Ford quan en una entrevista deia que els llibres que et porten a la vida són els que li primaven. Per això jo aconsello aquesta novel.la, calça perfectament amb una de les màximes que demano jo d’una obra. No és aliè que ara hagi començat El dia de la independència del mateix autor, també de més de 600 pàgines, tot plegat més de mitja lliura de pes. Si l’acabo serà una altra història que possiblement també expliqui.

És curiós l’ús d’aquests títols per part de l’autor. Dates concretes en terrenys determinats.

És curiós com un poble, una nació escull l’agraïment per celebrar la festa nacional; està basat en una tradicional ancestral, al meu parer bastant absurda com molts dels motius heretats en gairebé totes les cultures, alguns amb més gràcia que en altres, clar.

Es curiós com nosaltres, la ciutadania catalana, sempre etiquetada per l’ auto-odi, per ser fidels a crítiques absents de cinisme i sarcasme més properes al masoquisme ( amb l’excepció sempre constant d’ honroses excepcions) que al hedonisme, per no distingir entre un igual i un identitari, som molt lluny de gaudir de jornades que agraeixin; ben bé al contrari, més proclius a penes i pèrdues, celebrem derrotes, sent el nostre dia més engalanat un dia laboral. Tot plegat tampoc m’imagino la família barretinaire actual recollida en comunió familiar al voltant d’uns cargols a la braça al més pur estil lleidatà, agraint-li a la moreneta les múltiples identitats que ara ens personalitza, per posar un exemple. Perquè copiar una recepta d’en Ferran Adrià, el nostre català internacionalista, ho veig difícil, si més no jo no tindria ni idea del què s’hauria de cuinar per aconseguir una burda còpia, seria el moment de lliurar-me a les recomanacions d’en Santamaria....

És curiós, i ara sí acabo, com literatura, política i cuina s'aixopluguin tan gratament sota el paraigüa d'Acció de gràcies sense sembrar polèmica. Això només ho pot conseguir un bon llibre i un bon autor. Fora d'aquest àmbit la baralla està servida.