Anava a buscar el bus que em dués a Barcelona, a l'oficina. Els graus al retol de neó de la farmàcia de la cantonada marquaven 18 graus i l'hora les 8h 3', 22 d'agost malgrat la temperatura. Abans faria una parada a la granja més propera del barri, un híbrid de cafeteria i forn de pa. Feia pocs dies que prenia el café amb llet en un got de vidre, per caprici de la cambrera, en aquell bar.
Ja l'havia vist amb anterioritat. Asseguda en una tauleta rodona i mínima, què junt amb altres invadien el poc espai del negoci, mirava el paper i rumiava xiclet des d'una boca desdentada. Volta darrera volta el fum es feia pas entre la goma i la queixalada; mentre, en una llibreta d'escolar amb espirals, escrivia i mig farfullava.
Això era ahir i abans d'ahir. Quan avui entro en el local, el cigarret, la goma de marcar i desgavellada, ella mantenia el ritual. Prima com tot allò prim, amb més edat que ganes, anava fent notes. Carai, m'he exclamat! carai de dona! és ben curiosa. Què deu anotar? Segur que està fent el seu diari... fixa't... amb una llibreta "enri" de paper quadriculat i un boli vermell fa la feina! Cada vegada més a prop de la línia parava l'ull i la llàgrima, aquella que cau sense adornar-te'n, per vellesa o cansament. I si potser no escriu més que la llista de la compra, o una recepta? i si... està escribint una carta a un amant? o... el testament abans del suicidi?
Càbories, però poder sí que està fent l'anotació i resum dels seus afers al seu diari íntim, sí d’aquells d'abans, els que tancaven amb solapa i què s'obrien regirant una clau dins d’un candau tòtil i innocent.
Només les 8 del matí i així ja fa dies... no té casa? Prefereix la companyia encara que anònima per fer escrits anònims? Sembla que sí.
El que estic fent jo ara és ben diferent. Escric un diari, sí, però ho faig públicament. Clar, les diferències amb el diari (afirmant que sigui un diari) de la dama de genives immaculades són màximes. Ella escriu per a ella, com abans. Jo no. Escric per a mí mitjançant els altres. Poder escriure un blog és un acte de sopèrbia? de vanitat? Per què vull fer públiques les meves anotacions, aquestes emocions que tot d’una (temps) esclaten (escuma) quan s’arrepleguen plaers i passions per esmicolar-se en un escrit? Per què no guardar-les en una carpeta de l’ordinador i tal dia farà un any. Poder es què tinc clar que ningú el llegirà. Això o em falta vergonya.
Prometo escriure la propera “Escuma” amb una absoluta brevetat. Bé no ho prometo.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
- Endora
- Premià de Mar, Barcelona, Spain
- No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.
Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"
"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).
Que em disculpi la resta...
Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.
Bosc and or a
Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre
No hay comentarios:
Publicar un comentario