Flors amb destinatari

Dissabte vaig veure la primera mimosa d’aquest any. Feble, trencadissa, efímera però tanmateix omnipresent i arbre espatarrant ben florit que engalanava el tomb d’un carrer de Premià; queia més que no pas s’aguantava, era sorprenent l’equilibri que aconseguia, i així generós convidava a prendre-li un bon ram i sortir amb calma carrer amunt; em vaig estar, només era qüestió de prendre-li la mida per posseir-lo una estona més, mirar-lo i a tornar-lo a mirar a cua d’ull mentre m’allunyava i el perdia, per fer-lo més perdurable dins els meus sentits.
Diumenge vaig gaudir la carretera breument tancada per primer cop aquest any, el sol desafiava la mandra que l'hivern deixa a l’asfalt, i un petit cúmul de pixallitses lliuraven a la lluminària del dia amb salut mentre els timbals colpejaven el silenci per la falta de cotxes; des de la finestra de casa meva la remor del mar quasi era una cançó maresmenca.
Avui he entrat sense més esperança que la de fer el café al bar dels cafes de diari; és dilluns i arrossegava esma, poca empenta. Sense voler, com divendres, com ahir, he vist brotar una alegria per sorpresa; al final del net i fred mostrador de la cafeteria, un gerro transparent lluïa un ram de tulipes de copa ataronjada, mango, i tija verda que fent pinya no s'obrien a l’espectacle forà, poder per son, poder per timidesa.
Totes flors, flors grogues que quequegen, flors grogues que emmudeixen, ataronjades que desperten, totes vives i només amb un instant, només un de tristesa per Al sempre amable i prudent ocupant del nínxol 75, en etern agraïment (Anna K., Martí Rosselló) des d’aquesta blanca pàgina.
------------------------------------------------------------------------------------------------