NS/NC

No sap, no contesta. Aquesta possibilitat dins el mercat d'opinions és la que darrerament observo amb suficient atenció. Quins motius pot tenir qui no contesta? I qui no sap? és que són ignorants en el tema? Els que callen, otorguen o han emmudit? En una època on tothom parla, on tothom s'erigeix en jutge i on, en general, ens declarem propietaris d'una raó lapidaria, la possibilitat de formar part del tant per cent que, simplement no opina, sigui per la raó que sigui és digna d'estudi, i m'atreviria anar més lluny, d'admiració.

Llegia l'altra dia en Antoni Puigverd que proclamava l'elogi del dubte. Venia a dir que tenim unes opinions tan hermètiques que som lluny d'anar camí de " la fluidesa ideológica i de les opinions que canvien". Tothom jutge, tothom "diu la seva", i alcem aquest exercici com un signe de llibertat! de nou dins del sac dels paranys. Si s'utilitza el judici amb tanta severitat, amb tant de coneixement, amb tan frenesí... on té cabuda el dubte? En tot cas, ¿es pot afirmar que sota cada opinió severa i convincent hi hagut un temps de reflexió, d'anàlisis, de fre que alliberi un pensament elaborat, que faci nèixer una opinió "de rigor" ben llunyana del xivarri de tant bla, bla, bla, per tant una opinió més lliure?

Una moda, aquesta del posicionament. Temps fa ja que les enquestes ens fan derivar cap a un costat o un altre, i si ens aturessin pel carrer, o ens enquestessin per telèfon, menys aquells que a saber per quina bona raó (segur que és bona) apreten a còrrer, ¿ seríem prou generosos en contestar : no ho sé, necessito pensar-m'ho, no ho tinc clar, pregunta'm-ho demà? . Però... poc ens aturem a observar la pregunta , generalment tendenciosa; per norma, amb rapidessa ens adjudiquem a un costat o un altre envanits de saber-nos opinadors, i per tant importants. Sigui sobre preguntes de poc entrellat, de molt o de suficient, acabem contestant amb una certesa immòbil pròpia de qualsevol savi reconegut a l'àgora grega, aquell que sempre cita l' un erudit pagat de si mateix amb ganes de premi .

Em pregunto aquests dies de referedums sobiranistes i xivarri taurí: ¿què n'opines, mossa? doncs, confeso que no ho sé, ni dels que sí, ni de la gent que diu taxativament, no. A cas, la llagosta que sense aigua agonitza a l'aparador de la peixeteria abans no la comprin, per alliberar-la o assassinar-la ...no és digna de ser respectada com a ser viu? He caigut en el deliri? hi ha bons i dolents, opinions correctes i opinions incorrectes? No, és clar, res és tan fàcil. Als diaris o als mitjans visuals s'adjudiquen cares, perfils d'un bàndol i d'un altre; pocs expliquen els seus dubtes, no els hi deixen, no ho publiquen. És que és símptoma de feblesa aquell que la seva resposta respon a la incertesa, o es necessiten posicions aparentment fermes que ens facilitin la resposta i així evitar pensar?

Segur que el dubte ens fa pensar, imaginar i enlairar i jo mentre m'enlairo sospeso possibilitats, pros i contra, i segurament arribo a saber que no en sé prou per respondre'm sense engany, que, ves! no contesto res, perquè una resposta absoluta, així al bot, no sóc capaç de donar-la ara, poder demà, poder mai..., i en tot cas... és possible que al final la guardi tancada en mi i a molt disposar la dispenso en un vot en blanc. Seria bo que s'avancés el vot en blanc?. ...seria símptoma de maduresa electoral una crescuda important d'aquesta opinió? Tan de bo algun dia ho poguem comprovar.