La veritat és revolucionària

“El hombre que amaba los perros” era l’anomenat L.D. Trotsky. Aquest revolucionari, com molta altra gent amant dels animals, va posar de manifests fins el dia del seu assassinat de quina forma aquells són l’estigma de la fidelitat, valor del què ell en podia parlar exhaustivament. No és baladí, doncs, que la frase que inicia el text sigui la utilitzada per al títol del darrer llibre del cubà Leonardo Padura on, de forma extensiva i des de les visions dels diferents protagonistes, explica l’exili d’en Trotsky, des de Sibèria fins a Paris passant per Noruega i Mèxic, destí de la seva mort. Narra en paral·lel aquells moments històrics en què l’Espanya i la Catalunya de la preguera bullien enèrgicament, la Cuba de Fidel s’ofegava i ofegava, i el moment que Hitler va signar “un pacte d’amistat” amb Stalin, per a sorpresa de molts republicans i comunistes. La història del llibre arriba fins més enllà de l’últim quart del segle XX, des del naixement de la política potenciada per Gorbatxov del glasnost i la perestroika, quan l’anàlisi i la reflexió van posar fi a l’etapa estalinista garantint ja definitivament el triomf del capitalisme i la fi d’un ideal revolucionari, deixant la pitjor petjada revolucionària, la de l’engany, ja no quant a la ideologia si no a l’ús i abús de poder de molts dels seus partícips.
He passat una bona estona, i de nou, ara en literatura, he fet la reflexió d’allò que marca la diferència a l’individu, partint d’un comú denominador, que és la vida: aquelles que han passat una guerra i les que no (Alberto Méndez, dixit) i el seus efectes col·laterals. Però possiblement, un cop tancat el llibre, en aquells moments que acarones la tapa suaument, he tingut una sensació que feia temps no recordava, la d’una tristesa seca, aquella gran tristesa que no deixa plorar, i que, per tant, només et convida a la reflexió... Gent que va perdre moltes coses, tants la vida, a causa d’un gran engany, el d’un ideal, el d’una forma d’entendre la vida, l’amor a una causa.
I ara què? em segueix fent pensar el final d’aquesta història de gossos, d’infidelitats i de mentires mai fins ara superada. L’altra dia llegia un article d’un catedràtic català, el nom del qual ja no recordo, que escrivia que potser cal que torni Trotsky perquè tornem a parlar de revolució. Perquè l’ideal de Trotsky va defallir amb la caiguda del mur, amb el desencís del comunisme totalitari i salvatge, barrejat el seu ideal, injustament, amb aquells pervertits que des de la Xina i la Unió Soviètica estan estafant encara ara. Reprendre el trotskisme no està sent gens fàcil, però reviu. Motius no ens en falten de fer-ho, i encara que ganes sembla que si, una quanta gent treballa pensant una col·lectivitat més sana i tenint més que ganes d’anar arribant a un món més just. El trotskisme no és mort, tornar torna... , em responc definitivament. Saber que en moments de crisi la ciutadania no es belluga en general no és menester per veure i saber que hi ha gent que des de la seva particularitat o des de moltes col·lectivitats estan superant el passat fosc de les esquerres radicals i fan per transcendir-lo. Reprendre la confiança mentre passegem l’amic més fidel, ja sigui una mascota, un llibre o la nostra més profunda intimitat, serveix per ubicar l’engany en el lloc que es mereix i deixar la ingenuïtat per a jocs d’oci. Com diuen els castellans “para aprender perder”.
Un consell doncs, literatura i trotskisme: “El hombre que amaba los perros”.