L'urpa

Unes de les coses que em produeixen felicitat és mirar el mar; veure la minimalista línia recta de l’horitzó en contrast amb les formes barroques i el color de les onades és un plaer comparable a un petó o a la mirada d’una persona sincera. El meu, de mar, a estones el veig des d’una finestra emmarcada de blau marí que dóna a un parking d’un hotel, l’únic del meu poble; però tant és, és el mateix mar que el de les illes Maldives, o tanmateix a mi m’ho sembla o jugo amb la fugida. A vegades sóc de bon conformar. Clar que els passejos per platges amb sorra per trepitjar, de vista infinitament verge, on el brunyit de l’esclat de l’escuma sigui l’única música, són els més feliços i memorables.
Per aquí anava jo aquests darrers dies, en busca del racó blau, el cel blau, el mar, blau.
La costa d’Almeria, apuntant al Cap de Gata, en té d’aquestes "blavades". Roques excelses que entren o surten ( segons es miri) que menjant trossos d’aigua et fan sentir important, inclòs salvatge. Aigües de tants blaus com blaus n’hi ha de colors d’ulls, o més encara. Prats de poseidonees que s’intueixen com s’intueix la bondat en un animal només tocar-lo; bandades de peixos multiformes i multicolors que semblen que no ho són, però que són i, tan bonics que després dol atrapar-los en el nostre sentit més golafre.
Una felicitat aquestes passejades.
Però la felicitat és un instant; un a un, mínims instants de ventura que es trenquen sempre; la raó no sempre és absurda però si empipadora, i generalment rabiosa. És el cas. L’urpa del depredador està sempre a punt i no admet sentimentalismes. Quan aquesta és la d’una bèstia, s’admet, és qüestió de supervivència però quan el seu propietari posseix el que s'enten per seny aquí esdevé el disgust i, allò que havia estat una catarsi t’apropa a la consciència i, llavors, s’acaba la fe.
Noms, milers; avui sona, entre d’altres, el d’un poble mariner del Maresme, Sant Andreu de Llavaneres; ahir, la costa del Llevant, caletes del Nord, caletes de l’Est, mar en dins, bla..., bla, bla. El mar, com la terra o l'orfeó, ja no som més que producte de la nostra imaginació, i així part excèntrica de la nostra felicitat. Maldits bastards.