Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 22 de abril de 2009

L'estil del capital

El ferrocarril era dels vells de rodalies i el vagó, ple de gom a gom, em va engolir fins al final del llindar de la porta que es connecta amb els primers vagons; allà em vaig recolzar amb el llibre a la mà, i fins passada una estona no vaig veure els seus botons de puny, amb les inicials CH de Carolina Herrera. Va ser el principi. Un rellotge esportiu voltava el canell sense deixar a la vista una espurna del color de la pell; ostentosament atractiu marcava un disseny segurament caríssim. No ho vaig poder evitar, allò que havia estat consumit en detall ara, amb una alçada d’ulls desvergonyida, es convertia amb un repàs general d’observació crítica i investigació minuciosa. L’home, que passava la cinquantena, era polit, alt i ben plantat; això volia dir que el vestit era segurament també de marca i les sabates prou costoses. Els cabells no pentinaven cap calvície mes al contrari, allisats i perfectament tallats li donaven un aspecte de votant lliberal i prou adinerat com per seure tranquil en un lloc estrany per falta de costum i necessitat; encara què amb un posat segur seia a la punta més límit de la cadira, com si temés no poder inquibir prou relaxadament les seves esquenes burgeses en l’espai de cadires més estret d’ aquell tram de vagó. Volia està fora de context i en certa forma en feia mostra. Gesticulacions desinhibides i amplies donàvem èmfasi a la seva seguretat. Duia un diari gratuït a la mà que obria i tancava amb un nerviosisme sense desesperació que alternava amb constants atacs a un mòbil d’última generació que sostreia de la butxaca després de fer un cop sec a la roba de la jaqueta cara mentre el consultava i, de tant en tant però obertament, mirava a tothom que l’envoltava, i jo de reüll em feia creus dels sentiments que em desencadenava aquella presència. Com em fastidiava. La corbata era “d’estil” que diria aquell periodista histèric; encara que discreta destacava per sobre una camisa terriblement blanca, tremendament planxada. Tanta categoria em trasbalsava i m’impedia connectar amb la lectura apassionada d’ aquella estona de viatge. Els seus moviments excelsos, el seu perfil astutament bronzejat, el seu poder capital em neguitejava i jo sabia ben bé el perquè. Quanta pasta ostentava! burgggg. El brunzit característic que anunciava l’entrada a l’estació central el va fer alçar i jo qual espia sense gavardina el vaig seguir amb poca reserva per comprovar de quina manera validava el seu bitllet sortint de l'andana. Seria possible que no hagués pagat? Quin absurd! Estranyat pel raïm de persones va pujar les escales amb els dubtes de qui no sap on t'és, i amb un bitllet d’anada a la mà va fer-se fora de l'embut amb el carrer de la gran CAPITAL, el passeig de les persones...de la banca i la moda, i allà es va despersonalitzar entre una uniformitat d’ autòmats. Jo vaig creuar aquell carrer amb el cap cot i amb ganes de veure un paisatge net, sense tants fums i exempte de tantes ganes.
P.S.: Desconec el nom dels autors de les ilustracions si algú el sap...

6 comentarios:

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

digne de ser il·lustrat per un dibuix de GEORGE GROSZ...
clica google imatges i... tataxin, tatazan... quadre a mida!

ana dijo...

Justamente esta mañana (nuestras queridas coincidencias otra vez), al entrar en mi (MI) cafetería de todos los días, en el lugar donde por media hora estoy en mi salsa, con mi café, mi libro y un cigarrillo, me la encontraba tomada por seres como el que describes, de postura afectada, pura ostentación y eses silbantes. Y pensaba yo que cada vez me dan más fatiga este tipo de individuos, esos que se balancean sobre el pedestal de su propio ego, de esa seguridad que sólo da el dinero y una posición como Dios (la mayúscula es de ellos, no mía) manda, mientras se ajustan los pantalones e inflan el pecho bajo su estilosa corbata.

Besines linda.

penyabogarde dijo...

bones, em dic winston bogarde i m'han tret el nom del davant del cognom per coincidir amb una marca de tabac.

què he de fer?

jacques tati i la seva pipa dijo...

recomacions llibresques al jtatiangel.blogspot.com

bona diada del llibre i de la rosa punxeguda!

tati dijo...

merci per les signatures... hem superat les 15.000 amb escreix.... ahir ja n'hi havien 17.000!!!!

AMIGOS DEL PEÑÓN dijo...

adivina adivinanza,

es un pueblo y es estrecho
está en un mar separado por dos lados
tiene peñón y es inglés

¿cómo se llama?

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre