Remenant cireres

Jo tenia un cirerer; ara estaria florint i preciós, com tots els cirerers. És un arbre que en companyia guanya, com alguna gent. El vaig vendre, el cirerer, junt amb la casa que tenia jardí i els nous propietaris no varen dubtar massa en substituir-lo per una planta exòtica de menys de mig metre, de flor ataronjada i fulla serrada. Insensats!
Penso de nou, ara que entra abril, amb el suprem cirerer, amb les seves tiges, amb els pètals petits i la blancor de les seves febles flors, amb el seu tronc estret des d’on es ramificaven unes branques sensibles a les ventades. Insensats! L’exotisme del cirerer és tan peculiar com la bellesa d’un roc, sense dificultat de trobar-la però especial en veure-la, tota una particularitat. Com particular és no veure la significació de la mort d’un manifestant en plena rèplica a la trobada del G-20 a London. Recordant al meu cirerer, veig la seva mort igual d’insignificant davant d’una flor exòtica com és el president Obama.
Venen dies de vacances i amb el descans m’imaginaré la vall del Jerte, màxim expositor a la península de l’arbre blanc que a l’estiu s’engalana de punts vermells summament simpàtics, i deixaré volar la mirada sobre la flor senzilla tot sabent que a la tornada cap canvi haurà estat més que simbòlic i cap notícia més eufòrica que la constant supremacia del poder del capital, insensat a moltes morts, que obvia moltes misèries i només tutela una estratègia, la insensatesa dels què dominen el treball, la riquesa, a la fí, la vida d’altres... Insensats!

Ilustració: Berthe Morisot