Una illa és una illa. Una península és una península però no, no? no. Una illa té quelcom de romàntic que fa que sigui més, qualitativament; que tingui més intensitat de present verbal; que faci, quan penses amb una qualsevol, endinsar-te en un món dins la imaginació més llarg, més viu, més immers; permet incloure altres mons inclòs esferes tan irreals com les què, a vegades, veig en una illa, alguna cosa com la manca d’horitzons malgrat la ratlla infinita. Un tros de terra rodejat d’aigua ... cap contacte terrenal més que el fons submarí, un tros de terra que sembla que pugui moure’s i trasl·ladar-se a caprici de la naturalesa del temps, un tros sense lligams, absolutament lliure, afortunadament sol. Una illa té la fortuna del mar a banda i banda, té la sort de la distància i l’auguri dels vents forts que rosseguen les boires de tant en tant. Una illa és aquell espai que sovint trobo i m’acull, que em dóna perspectives per intuir que fora, lluny, n’hi ha poca cosa més que aigua i dies.
Continuarà.
Continuarà.
2 comentarios:
doncs imagina't si parlem d'un arxipièlag!!!!! salut primaveral, Miss Endo!
Así me gusta que este Sant Jordi regales la biografía de Olivie Duveau. Un gran tipo, he oido.
Publicar un comentario