Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


miércoles, 26 de septiembre de 2007

La Copa de la España Libre

"La Copa de la España Libre" o altrament anomenada "Copa de la República" es va proposar ahir al Congrès per tal què es reconegués la seva oficialitat. Aquest torneig es va celebrar al 1937 durant la guerra civil.
La proposta ha estat defensada pel grup IU-ICV amb l'intent de aturar la discriminació feta per la RFE de Fútbol amb el reconeixement oficial fet a la seva història de la Copa del Generalíssim del 39 i obviar la de la Copa de la República.
D'aquesta forma s'admitiria com a vàlid el resultat de la final on el Llevant va guanyar al València, incorporant-se els títols de campió i subcampió als equips corresponents.
Aquella copa ha esdevingut en el temps amb la coneguda Copa del Rei.
En aquests moments on la soberania monàrquica, en petits sectors, està sent qüestionada seria provocador demanar un canvi de nom de la ja reconeguda Copa del Rei per l'ignorada Copa de la España Libre ; alerta que ningú pateixi ningú ho ha fet, nooo la notícia, com s'ha vist, no era aquesta, si així fos escoltariem sectors, no pocs, que defensarien la continuitat de la Copa del Rei pel què representa i seria obvi l'inutalitat de l'esforç de tal proposta; però, se'm permeti un moment de somni en el què es representaria l'ús d'aquest magnífic i suggerent nom de "Copa de la España Libre" i què podria ser per aglotinadori esportiu dels esperits unificadors de totes les nacionalitats que configuren aquest territori i mirall d'una visió federalista. Si es vol seguir fent fantasia es relegaria al Rei com a símbol d'aquesta possible copa, per allò del seu paper conciliador. Tot plegat un somni federal ja què actualment la monarquia és qüestionada fluixet fluixet, malgrat expressions més sorolloses d'aquells als què la realesa els irrita de tal forma què, lliurament, utilizen la crema de fotografies com a manifestació de repulsa, sent, però, el seu pes reivindicatiu merament anecdòtic i manipulable.
Tot plegat, aquest somni, passades un parell de generacions... o tres, és possible que sigui una realitat. El de la copa i el federalisme monàrquic.

lunes, 24 de septiembre de 2007

Salvem la Nova!

Què passa amb la plaça Nova?

si, no, per què, quan, què passa, vulldirlameva, tansemenfot però , quèéslanova, vulldir, farem, fareu, faig, em nego, jo dic, diria, i si..., doncs, sou, informa'm, memòria, eing?, ajuts, participació, història, qui si, qui no, qui no sap, qui no enten....:

viernes, 21 de septiembre de 2007

Violacions literàries

videoEn ple debat sobre la llibertat aconseguida pel violador de la Vall d'Hebró, enganxo un article del membre de la RAE, (eing) Artur Pérez-Reverte, escrit a l'XL Semanal i que es titula "Mujeres como las de antes", on es detecta una certa falta de... sensibilitat, ni masculina ni femenina, diria humana, que està a tocar de ser una violació literària al bon gust. De pas li dedico al "machito" aquest video, que titulo: Bombons.
Es clar, espero que ell no es doni per aludir, ja que la bellesa no es pròpia dels què la tenen si no dels què no la confonen.

Muchas veces he dicho que apenas quedan mujeres como las de antes. Ni en el cine, ni fuera de él. Y me refiero a mujeres de esas que pisaban fuerte y sentías temblar el suelo a su paso. Mujeres de bandera. Lo comento con Javier Marías saliendo del hotel Palace, donde en el vestíbulo vemos a una torda espectacular. “Aunque ordinaria”, opina Javier. “Creo que no lo sabe”, apunto yo. Seguimos conversando carrera de San Jerónimo arriba, en dirección a la Puerta del Sol. Es una noche madrileña animada, cálida y agradable, que nos suministra abundante material para observación y glosa. Yo me muevo, fiel a mis mitos, en un registro que va de Ava Gardner y Debra Paget a Kim Novak, pasando por la Silvana Mangano de Arroz amargo; y Javier añade los nombres de Donna Reed, Rhonda Fleming, Jane Russell y Angie Dickinson, que apruebo con entusiasmo. Coincidimos además en dos señoras de belleza abrumadora, aunque opuesta: Sophia Loren y Grace Kelly. Al referirnos a la primera, Javier y yo emitimos aullidos a lo Mastroianni propios de nuestro sexo –no de nuestro género, imbéciles–, que vuelven superfluo cualquier comentario adicional. Haciendo, por cierto, darse por aludidas, sin fundamento, a unas focas desechos de tienta que pasan junto a nosotros, vestidas con pantalón pirata, lorzas al aire y camiseta sudada; creyendo, las infelices, que nuestro “por allí resopla” va con ellas. Respecto a Grace Kelly, dicho sea de paso, me anoto un punto con el rey de Redonda –me encanta madrugarle en materia cinéfila, pues no ocurre casi nunca–, porque él no recuerda la secuencia del pasillo del hotel en Atrapa a un ladrón, cuando doña Grace se vuelve y besa a Cary Grant ante la puerta, de un modo que haría a cualquier varón normalmente constituido dar la vida por ser el señor Grant.

Pero no sólo era el cine, concluimos, sino la vida real. Los dos somos veteranos
del año 51 y tenemos, cine aparte, recuerdos personales que aplicar al asunto: madres, tías, primas mayores, vecinas. Esas medias con costura sobre zapatos de aguja, comenta Javier con sonrisa nostálgica. Esas siluetas, añado yo, gloriosas e inconfundibles: cintura ceñida, curva de caderas y falda de tubo ajustada hasta las rodillas. Etcétera. No era casual, concluimos, que en las fotos familiares nuestras madres parecieran estrellas de cine; o que tal vez fuesen las estrellas de cine las que se parecían muchísimo a ellas. Hasta las niñas, en el recreo, se recogían con una mano la falda del babi y procuraban caminar como las mujeres mayores, con suave contoneo condicionado por la sabia combinación de tacones, falda que obligaba a moverse de un modo determinado, caderas en las que nunca se ponía el sol y garbo propio de hembras de gloriosa casta. En aquel tiempo, las mujeres se movían como en el cine y como señoras porque iban al cine y porque, además, eran señoras.

Con esa charla hemos llegado a la calle Mayor, donde se divisa por la proa un ejemplo rotundo de cuanto hemos dicho. Entre una cita de Shakespeare y otra de Henry James, o de uno de ésos, Javier mira al frente con el radar de adquisición de objetivos haciendo bip-bip-bip; yo sigo la dirección de sus ojos, que me dicen no he querido saber pero he sabido, y se nos cruza una rubia de buena cara y mejor figura, vestida de negro y con zapatos de tacón, que camina arqueando las piernas, toc, toc, con tan poca gracia que es como para, piadosamente –¿acaso no se mata a los caballos?–, abatirla de un escopetazo. Nos paramos a mirarla mientras se aleja, moviendo desolados la cabeza. Quod erat demostrandum, le digo al de Redonda para probarle que yo también tengo mis clásicos. Mírala, chaval: belleza, cuerpo perfecto, pero cuando decide ponerse elegante parece una marmota dominguera. Y es que han perdido la costumbre, colega. Vestirse
como una señora, con tacón alto y el garbo adecuado, no se improvisa, ni se consigue entrando en una zapatería buena y en una tienda de ropa cara. No se pasa así como así de sentarse despatarrada, el tatuaje en la teta y el piercing en el ombligo a unos zapatos de Manolo Blahnik y un vestido de Chanel o de Versace. Puede ocurrir como con ese chiste del caballero que ve a una señora bellísima y muy bien puesta, sentada en una cafetería. “Es usted –le dice– la mujer más hermosa y elegante que he visto en mi vida. Me fascinan esos ojos, esa boca, esa forma de vestir. La amo, se lo juro. Pero respóndame, por favor. Dígame algo.” Y la otra contesta: “¿Pa qué? ¿Pa cagarla”.

Moraleja, senyor Pérez-Reverte; dones i homes bombons trepitgen fort ara i abans , només literats de moral brumosa, com és el cas, s'atreveixen a fer pública la seva insuficiència emocional i estètica.

domingo, 16 de septiembre de 2007

Pla estratègic Maresme 2015

Una fundació creada per impulsar el sector turístic del maresme ha presentat la "marca" Costa de Barcelona-Maresme. Aquesta iniciativa vol reivindicar les característiques d'una "comarca única", segons consta a la nota de premsa de la web de la Fundació, el president de la qual és l'ex-alcalde de Santa Susanna, i veu la necessitat de promoure activitats de valor afegit vinculades a noves formes de turisme i de coordinar la promoció turística del Maresme amb la de Barcelona.
Tot plegat sembla mal invent. Primer, malament rai que s' ens posi una marca, i terriblement perillòs que aquesta marca dugui el nom "afegit" de la nostra comarca al de Barcelona. Es evident què això no és gratuït, Barcelona ja fa anys que és un gran reclam turístic i agafar-se de la mà de la mare ciutat és el més semblant a fer negoci segur, bo?, segur, negoci de marca , i això tots sabem el què comporta, un gran parc temàtic on el Bus turístic és el efecte més òptim d'un projecte on s'abandona a la població darrera la màscara de la promoció turística invasiva. Segon, és evident que ja s'ha aconseguit que els nostre territori passi a ser un barri de la gran urbe, i què els resultats del procés, donada la manca de planificació urbanística, econòmica i social, amb aquesta dura gestació com a fills d'una ciutat teòricament cosmopolita i olímpicament existosa, són una suma d'inconvenients què és innecesari ara numerar per prou coneguts i què es presenten de difícil compatibilitat amb el projecte d'aquesta fundació, comptant què el Consell general de turime recolça. I tercer, ¿tenim l'infrastructura costanera en condicions de mostrar-la al forani? Des de les comunicacions fins les pròpies platges i serralades, destacant el respecte cap a la seva població. ¿Com s'ho manegueran? Molta feina i ben feta ha de realitzar aquesta fundació i l'administració per tal que aquest sigui un projecte curòs i alhora productiuo . Massa s'està demostrant que el negoci i el rigor no són bons companys, i la llei no és una bona conciliadora, ben bé tot el contrari.

jueves, 13 de septiembre de 2007

L'ABC i Catalunya

Joan, actor, insinúa que él también es «amigo» de ETA

El actor Joel Joan, especializado en teleseries, hizo ayer suyas unas declaraciones del ex senador ya fallecido Lluís María Xirinachs, quien se declaró «amigo de ETA». «Hoy -señaló Joan en alusión a aquel discurso de Xirinachs- no hablaré de sus amigos, de mis amigos. Hablaré de mis enemigos». Un enemigo que no es otro que el artículo octavo de la Constitución, «que permite el uso de las armas contra los pueblos que democráticamente defiendan su derecho a existir».

En Joel Joan no és sant de la meva devoció, el trobo pagat de sí mateix i un actor dolent; però tanmateix penso que és un bon guionista i un independentista desencomplexat, de fet ha aconseguit convertir-se en una icona nacional, la qual cosa a vegades és positiva i a vegades no. El que no és de rebut és el que passa a certs medis espanyols quan alguna persona, ara li ha tocat a ell, fa declaracions lliures i clares sobre ideologies què aquestes siguin tergirversades malintencionadament. Aquest ha estat el fet del diari ABC. Crec que és necessària la denúncia, si cal judicial, per tal que aquests atacs declinin cap a una salut política indispensable.
Em pregunto si amb notícies com aquestes el sobiranisme no s'allunya més de la via de la possibilitat si és que aquesta realment existeix, encara què en JJ aprofiti l'avinentesa per fer propaganda de la Plataforma per la Sobirania, a la què pertany, fet que trobo de poca maduresa personal i política.



miércoles, 12 de septiembre de 2007

Una escuma frívola per a una diada gairebé frívola

Qualselvol pot anar a teatre per 5 euros. I veure'l del bo. Jo ahir ho vaig fer.
Al teatre Poliorama pre-estrenen aquests dies l'bra d' E. Emmanuelle Schmitt "El Llibertí" què sota la direcció d'en Bozzo i amb actors tan mediàtics com brillants, Ramón Madaula i la Laura Conejero, vàren regalar-me un plaer finiquitador de diada i de pont, aquest últim sí que "il.lustríssim" i com a tot irrepetible.
Es pot observar al cartell que l'obra té un xic de frivolitat, ingredient indispensable per a aquest començament de curs escalfat i de pre-estrena espatllada (llums foses i trenets amb infraestructa d'exxxcalestric, concursos sobre diferents estils de nacionalisme, etc.), i alhora moments de certa reflexió, i això si què no es detecta en aquesta insinuosa esquena... La barreja obtinguda va fer que volgués saber més i m'apuntés al carro d'anar cap a teatre. Tot plegat apuntava que l'obra de tot a 5 pintava més que bé, i la premunició no va ser desencertada.
Explicaré un xic, només un xic del que va la cosa: El personatge, en Denis Diderot, ha de cumplir una misió: escriure unes línies sobre la paraula "moral" per a l'enciclopèdia què, junt amb Rouseau, Voltaire i Montesquieu, anava a editar. La seva astúcia amb les dones fa que la cosa es compliqui i on pensava "x" arriba a concloure "y" , tal qual com la vida mateixa.
Definitivament, va valer la pena la feina feta. Bones riatlles i algunes bones pensades, d'aquelles com què mai saps si, primera, hi ha una filosofia definitiva i definitòria, dos, si val la pena exercir-la i tres, adonar-te què l'onze de setembre és ja una data què quan menys mediàtica sigui millor, de tota forma el que es faci no agrada a ningú i interessa a pocs.
Un encert, doncs, celebrar el dia amb un vodevil simpàtic i frívol amb espurnes i escumes que fan recordar que un no pot oblidar certes idees, més aviat el que cal és repensar-les i, això sí, sempre celebrar-ho tot amb humor, i si pot ser com el d'aquesta obra, àgil i astut.

Pd. I això ho trobes burxant per la web d'atrapaloi la reserva es pot fer sense haver d'utilitzar la tarja bancària! Ep i al fila 9 de platea. El consell del dia, si algú no la coneix cal visitar la web i treure'n profit, l'oferta és variada.

lunes, 3 de septiembre de 2007

La soberania ens permetrà pagar l'hipoteca?



Ho tenim clar. Aquest nou curs polític que avui definitivament s'inicia, té una paraula clau, i un concepte antic : SOBIRANIA.El Sr. Durán i Lleida ha posat el dit a la nafra davant de tant fòrum reinvidicatiu i consensuat des del seu mig partit fins el d’ erc d'en Carod i tants aldarulls estatut ençà.
Fa una setmana la soberania era el tema, però aquest matí des de l’altre costat de CIU el 2014 queda lluny i hem d’anar a pams; ara per ara qui mana no és ni en ZP si nó el Banc Europeu. Amb aquestes declaracions a TV3 el senyor d'Unió ja s'ha guanyat la cartera de Ministre i la meva simpatia. Poder és que sóc simple, d'anàlisi poc profun però puffffff, ja cansa tant miting d'en Zapatero ple de pauses aburrides i promeses típiques; de noves propostes nacionalistes, siguin del bàndol que siguin, dels catedràtics i intel.lectuals independentistes o dels que parlen amb l’esquizofrenia d’una doble cultura;i fins el capdamunt de les contrarèpliques absurdes i medievals dels populars què haig de dir no han estat tan pesats com acostumen durant aquest estiu (quina deuen estar maquinant!). Com deia ahir en Vila-Matas al "Pais"al seu article” Viajo para conocer mi geografia” a Finlandia, país on ha estat de vacances buscant "rareses" que per cert no ha trobat (descriu el país de tan normal excitant que entren ganes d’ agafar les maletes i posar-s’hi, llàstima de clima!) ,deia, a Finlandia, els polítics són molt eficaços i no surten per la televisió per així poder disposar d'un temps més gran per treballar.
O no miro la tele o marxem tots, t o t s . Que es deixin dels mèdia i de buscar vots, que feina en sobra:
Demano dues coses, arribar a Pça Catalunya en 35’ , sense que em mulli l’aire acondicionat espatllat (...faltaria, si funciona et congeles!) sense quedar-me tancada dins d’un túnel els 10 minuts de rigor abans d’entrar a l’estació de Triomf i, voldria ... que se m’ apugès una miquetona el sou, per allò de la llei de compensació .... augments en règim de despeses bàsiques, augment salari = equilibri. Eureka!
El demés, o sigui l’alegria, ja la poso jo, el pròposit que sempre s’acompleixo curs darrera curs, però si venen tan maldades poder cauré com el traspassat Xirinachs, però no com a esclava de la pàtria si nó com una deutora embargada i cuita a la presó.

domingo, 2 de septiembre de 2007

L'amor i l'art

Si es vol veure l'orgia de lletres en tota la seva immensitat impreses en aquest banc públic cal ampliar la fotografia, si nó passo a traduir :
"Los dias de luna llena son para amarte a tí toá entera !chochito mio! que haría yo sin tí con tu tierna y amable esbeltura... 1/8/07 "


Héus ací la declaració d'amor per excel.lència d'aquest estiu, si més no la menys íntima. El lloc la "Nova" de Premià de Mar. L'autor, unes inicials el deixen en un cert anonimat. Els comentaris poden ser molts.

Pd.: L'avi no fa perfil de ser l'enamorat. Però la vida dóna sorpreses...

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre