Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


lunes, 3 de septiembre de 2007

La soberania ens permetrà pagar l'hipoteca?



Ho tenim clar. Aquest nou curs polític que avui definitivament s'inicia, té una paraula clau, i un concepte antic : SOBIRANIA.El Sr. Durán i Lleida ha posat el dit a la nafra davant de tant fòrum reinvidicatiu i consensuat des del seu mig partit fins el d’ erc d'en Carod i tants aldarulls estatut ençà.
Fa una setmana la soberania era el tema, però aquest matí des de l’altre costat de CIU el 2014 queda lluny i hem d’anar a pams; ara per ara qui mana no és ni en ZP si nó el Banc Europeu. Amb aquestes declaracions a TV3 el senyor d'Unió ja s'ha guanyat la cartera de Ministre i la meva simpatia. Poder és que sóc simple, d'anàlisi poc profun però puffffff, ja cansa tant miting d'en Zapatero ple de pauses aburrides i promeses típiques; de noves propostes nacionalistes, siguin del bàndol que siguin, dels catedràtics i intel.lectuals independentistes o dels que parlen amb l’esquizofrenia d’una doble cultura;i fins el capdamunt de les contrarèpliques absurdes i medievals dels populars què haig de dir no han estat tan pesats com acostumen durant aquest estiu (quina deuen estar maquinant!). Com deia ahir en Vila-Matas al "Pais"al seu article” Viajo para conocer mi geografia” a Finlandia, país on ha estat de vacances buscant "rareses" que per cert no ha trobat (descriu el país de tan normal excitant que entren ganes d’ agafar les maletes i posar-s’hi, llàstima de clima!) ,deia, a Finlandia, els polítics són molt eficaços i no surten per la televisió per així poder disposar d'un temps més gran per treballar.
O no miro la tele o marxem tots, t o t s . Que es deixin dels mèdia i de buscar vots, que feina en sobra:
Demano dues coses, arribar a Pça Catalunya en 35’ , sense que em mulli l’aire acondicionat espatllat (...faltaria, si funciona et congeles!) sense quedar-me tancada dins d’un túnel els 10 minuts de rigor abans d’entrar a l’estació de Triomf i, voldria ... que se m’ apugès una miquetona el sou, per allò de la llei de compensació .... augments en règim de despeses bàsiques, augment salari = equilibri. Eureka!
El demés, o sigui l’alegria, ja la poso jo, el pròposit que sempre s’acompleixo curs darrera curs, però si venen tan maldades poder cauré com el traspassat Xirinachs, però no com a esclava de la pàtria si nó com una deutora embargada i cuita a la presó.

21 comentarios:

Beaumont dijo...

Gracias por avisar.

ana dijo...

Me uno a los agradecimientos y aprovecho para solicitar, encarecidamente, un blog paralelo donde se ofrezca la traducción simultánea de todo lo vertido en éste :P

Carme A dijo...

Felicitats per la teva decisió!!!
I molt d'acord. Menys retòrica i més pràctica.

"tati-no logo" Soulbizarre dijo...

caramboles! la endora es posa el mono de treball i escriu compulsivament!!!! estarem en contacte.

paccius dijo...

En aquesta discussió es barregen dos conceptes que per mí cada dia tindran menys a veure: administració i identitat.
Des del meu punt de vista Espanya té greus dificultats per administrar una metropoli com Barcelona que està en competència directa amb Madrid, capital de l'estat. En canvi, ha aconseguit mitjanament bé (la meïtat bona és el PSOE, i la dolenta el PP), gestonar diferents identitats dins l'estat.
Catalunya és un país que no ha existit mai, i menys encara els Països Catalans. El que hi havia a l'edat mitjana era el Comtat de Barcelona. No és el moment d'inventar-se nous estats, quan estem assistint a la desconstrucció de les nacions establertes. Ens podem preguntar, però, quin sentit té que, dins la UE, Barcelona depengui administrativament de Madrid.

endora dijo...

Beaumont, bitxo! hasta dentro de una semanita no volveré contigo a "patir" la renfe... junto a tí, pero, es menos sufrimiento!
Ana: hola bonica, no pude verte cuando subiste... pero llegará el dia que alguien apruebe lo que tiene que aprobar y sea yo quien baje a ver como te cuida! en cuanto al blog paralelo... mica en mica, que decimos a aquí, ya me cuesta hacer éste! un besote grande.
Carme, quina ets? De tota forma gràcies.
Tati i Paccius, està vist que calen tertúlies per debatre; malgrat que l'equip de treball virtual sigui un fet es necessita més d'un cara a cara.

En Paccius té raó, històricament Catalunya no ha tingut mai soberania identitària. Quant al tema administratiu... hi ha dura feina, ser més de Brusel.les que de Madrid és impensable, de fet la Constitució Europea fa més figa.... i el seu parlament és d'un conservador que difícil ho veig, t'haig de dir que menys, però que acceptin Catalunya com estat. El que és real es que les formes dels estats ja no són allò que eren de sobiranes i aquí té raó el Durán i Lleida. continuarà...

paccius dijo...

Els estats-nació són realitats amb data de caducitat. No es tracta de ser més europeu que espanyol. Al meu entendre la dinàmica d'integració i globalització respòn a una realitat econòmica i tecnològica.
La funció real de les nacions ha estat de crear i defensar mercats homogenis que permetessin un desenvolupament econòmic. Els processos d'unificació d'Itàlia i Alemanya són els exemples més evidents d'això. Avui aquests mercats s'han quedat petits. No es tracta d'una voluntat política de ningú sinó d'una conseqüència del desenvolupament tecnològic. La gent d'esquerra no s'hauria d'oposar a aquest procés integració d'estats, sinó intentar conduir-lo en la lògica recerca d'una societat més justa i de l'extensió del benestar a tot el món.

"tati-no logo" Soulbizarre dijo...

TO ENDORA:
els que pensem que catalunya és un país, i per tant no estem per el tema nació/regió...si no som nacionalistes, ni regionalistes, què som? "paisiestes"? m'agrada el tema. Quan vulguis et passo quatre ratlles sobre la tesi de que individualisme i comunitarisme són el mateix i com és més interessant la singularitat, els fluxes de relació i la multitud. (els individualistes són extremadament politics, diu Deleuze, raó té!).
I, ahir el local de la coali estava a tope per reiniciar el curs!!!!!

paccius dijo...

Responent a la pregunta/títol del tema, la resposta és NO.
Hauràs de continuar treballant per pagar la hipoteca. I pot ser fins i tot que ni treballant en tinguis prou per pagar-la.
El dia, anunciat pel F. Trabal, que els catalans ho tindriem tot pagat no té cap relació la independència de Catalunya.

"tati-no logo" Soulbizarre dijo...

el meu país és catalunya, els meus estats són la generalitat petitona i l'estat espanyol encara centralista.

"País" és un fet materialment existent, es veu i es toca.

"Nació" (la que sigui) és una subjectivació complexa, no es toca, no es veu...però ens toca.

Més o menys, com tots els anys, en aquestes dates de l'onze.

(dit això: fabriquem subjectivitat de manera compulsiva, i així la podem liar millor)

Joan Sol dijo...

Hola, Endora!

La resposta a la teva pregunta és no: la sobirania no ens permetrà pagar la hipoteca, perquè la independència bancària i econòmica en general em temo que no l'aconseguirem mai. Més que la submissió i dependència d’un determinat govern o poder polític, em preocupa molt més la nostra absoluta submissió al poder econòmic. Som uns esclaus del consum, que diuen que és el que fa funcionar l’economia i és la mare del nostre benestar. Si l’economia va bé, tothom content. I això ens manté tota la vida lligats com rucs a la sínia, fent tombs darrera de les mil pastanagues que el mercat ens va posant al davant: una casa més gran, una segona residència, un cotxe més potent, una tele de plasma... I el resultat és que vivim hipotecats. Depenem de les nostres feines per fer front a les nostres hipoteques. I això ens impedeix ser lliures per emprendre qualsevol aventura personal i, fins i tot, política. Això ens fa ser profundament conservadors, sigui quina sigui la nostra tendència política. Crec que l’autèntic alliberament, més que aconseguir la sobirania, és treure’s de sobre les hipoteques. Crec que tenim més força com a consumidors que com a electors. Avui dia hi ha un 40 % d’abstenció en unes eleccions i no passa res. Però què passaria si el 40 % dels consumidors es posessin d’acord per no consumir? Això sí que seria una revolució! Doncs cada cop hi ha més gent que ho està posant en pràctica. D’aquest corrent se’n diu “downshifting” i en aquests moments em sedueix molt més com a proposta vital que qualsevol programa polític, pla per refundar el catalanisme, aliança de civilitzacions o idees semblants que, en el fons, no posen en qüestió el més essencial. Governi qui governi, amb sobirania o sense, continuarem sent esclaus de les nostres hipoteques. Jo fa poc que em vaig desempallegar de la meva hipoteca. Feia temps que no em sentia tan lliure!
Enhorabona pel blog i moltes gràcies per linkar-me. Fondejaré de tant en tant en les escumoses aigües de la teva platja.

Xavier dijo...

No se no se...potser administració i identitat no van tan separades... potser la resposta la teniu amb la (més que segur improbable i electoralista noticia) del govern andalús...
¿menys de 3 mil Euros al mes x família , és la quota de l'estudi ??
¿Què es família? ¿un individu sol en un pis? ... ( perquè 3000 euros en aquest cas... donen per un lloguer a Almeria i vacances pagades...) Una agrupació de més de 2 individus?? conten els gossos?? ¿i els lloros?? no se, no se, però si voleu que us digui la veritat jo ja no entenc "na de na".

paccius dijo...

Joan, l'has clavada.

"tati-no logo" Soulbizarre dijo...

Joan: el teu text és del tot sotasignable, estic molt d'acord. sembla que el tema va d'un blog a l'altre. està interessant.

Pere dijo...

Fa uns 12 anys vaig llegir un llibre que donava consells de com viure bé, sense consumir tant. Tenir un cotxe menys potent, una casa una mica més petita, una piscina racional etc. Vaig riure molt. No podia fer absolutament res del que deia el llibre, perquè no tenia res del que el llibre deia que m'havia de desprendre una mica. Vivia amb un pis de lloguer de 60 m2 i tenia un R-5 que em va durar 13 anys. Era per un altre tipus de gent. Sí ja sé que s'ha estés la moda que una determinada classe mitja alta comenci a tenir mala consciència pels seu consumisme desenfrenat, però no crec que això li vagi malament al sistema. En el fons l'equilibra.
El meu veï s'ha comprat un cotxe de 85.000 €, Em penso que em miraria malament si li vaig a dir que s'en compri un que només valgui 40.000€, Que d'aquesta manera serà més feliç.


En aquests moments al sistema capitalista els hi és igual el que fem els europeus, o americans. Amb uns quants anys han sortit entre la China i la Índia uns 400 mulions de nova classe mitja, àvids de consumir encara més desenfrenadament que nosaltres i que són els autèntics motors del sistema global.

Mentres uns es planteguen com ho poden fer per no estar tant lligats a la sínia consumista encara n'hi ha molts milions de persones que viuen amb un euro al dia, i que es proposen assaltar la fortelesa capitalista per disfrutar d'un pastís només reservat a uns pocs.

En el nostre país s'ha posat de moda parlar dels miluristes. Però hi ha molts 700 i 600 euristes que corren per aquesta Catalunya social que ja no es mereixen ni estar de moda.

Quan aquests dies veig als diaris alguns campaments de romanesos i altres nacionalists que han anat a buscar feines temporals penso: Quina sort té aquesta gent que no ha de pagar hipoteques i no saben que és el consumisme alienant

La independència els hi resoldrà el problema?

"tati-no logo" Soulbizarre dijo...

això d'andalusia i elspisos em fa pensar que la piràmide social andalusa és sorprenent: un proletariat potent amb sous de 3000 euros, aleshores les classes dominants ja no parlem del que tenen. Més encara, que un pobre-pobre i un executiu de 3000 euros puguin accedir en el mateix cupo social és francament psicodèl·lic!

uue ningú s'ofengui dijo...

Pere, l'has clavada. El concepte de mileuristes es correspon bastant als fills de la classe mitja acomodadeta, els fills universitaris que se sorprenen del poc que val la seva titulació al mercat de treball, però que tenen la sort de formar part de la minoria estadística que dóna forma a la veu majoritària de la societat.

Endora dijo...

Encara diria més, Joan i Pere, i si no utilitzèssim els bancs...? sense visas, ni targetetes, ni calerons imposats ni extrets... oblidar que existeixen "les cases d'efectiu"( terme acunyat pel personatge del llibre "Filosofia a mano armada" que estic llegint...) seria l'inici de la llibertat per aquells que superessin el caos, de ben segur. L'inici de tot, tot plegat.

Anónimo dijo...

mentrestant, endora, deixem els teus calés, que els guardaré jo, i te'n tornaré una micona més, que els faré treballar

Pere dijo...

" Minoria estadística, que dona forma a la veu majoritària de la societat. " Impresionant. És difícil fer una definició tant bona amb menys paraules. Jo que fa més de deu anys que no llegeixo llibres seriosos, seria incapaç de fer-la.

Aquesta minoria estadística , que no està en cap situació envejable, encara es poden convertir en 4.000 o 5.000 euristes. I encara seran més minoria estadística. Però els que estan per sota no poden aspirar a més, si no és amb la loteria, o roban.

Quantes capes tenim per sota? Quatre, cinc? El tema mileurista sembla una capa mediàtica, per tapar les autèntiquers vergonyes d'una societat cada vegada més desigual.

Mereixen més pàgines i més atenció mediàtica els mileuristes que els que cada dia intenen assaltar la fortalesa dels privilegiats i moren en l'intent.

Una pregunta que sóc incapaç de contestar. Sabem de sobres que les necessitats són socials. A on es pot posar la frontera ara mateix entre viure bé i no anar al darrera de les pastenagues. ?

Segurament hi ha mil combinacions possibles. És un tema que no li trobo solució.

endora dijo...

Sé de persones què com jo "van però no arriben" i el què han fet és decidir marxar, sí marxar on l'objecte del desig i l'esforç no sigui tan distant. A tocar més de la felicitat que en parlar en Joan Sol.
Des de Lleida fins a Mèrida, a Califòrnia o a Sevilla, a la zona càtar o a muntar-se la vida a l'Ecuador; sempre, evidentment, a zones on la vida sigui més barata (els 2/3 esglaons primers de la piràmide de maslow acomplerts)i la feina bonament retribuida (tenim més estudis davant la mitjana del país d'acollida). Tot plegat, amb el tercer esglaó (amor, i xic d'amistat; el temps la pot donar)resultaria la solució a una operació per aquell gruix de personal del què crec formar part.
La solució global de la minoria estadística, la deixo per als estudiosos del tema, economistes, sociòlegs, polítolegs de bona voluntat. Mentre, amb el temps, poder em permeto la valentia d'emigrar lluny dels Premias de fet em seguiria trobant amb els meus premias per Sant Joan, Sant Cristòfol i Sant 31 de desembre, total viatge és relativament fàcil...bé... si la seguretat dels aeroports no ens ho fa més difícil, tendència que sembla que té via de fixar-se en el temps.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre