Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


sábado, 5 de junio de 2010

Aquelarres

Ai Sitges, Sitges, Sitges!!! Sempre he considerat que aquest poble vora el mar tenia una idiosincràsia molt poc tel•lúrica, il•lusòria; Sitges encara que sense arribar a l'engany em feia pensar en una mena d'amagatall excèntric, una cova amb un tresor que guarda lladre refugiat,(que em disculpi la seva bona gent, la imaginació campa lliure, la confiança i la llibertat d'explicar-me també) Sí...la màgia és la màgia i la seva història així l'ha perfilat : ciutat de carnavals -que no de xirigotades-; espai gay per excel•lència -que no de marietes-; ciutat de cinema - res de martingales : de fantasia i terror-. Però, i do? que dirien els que la miren des de l'altre costat. Aquest Sitges aquests dies acull al CLUB. El club? Quin Club? Sí, aquell club del que mai havíem sentit parlar aquí a ca nostra i que de sobte, com el conill de la txistera, apareix per "art de birlibirloque" i ens deixa bocabadats per no dir dramàticament estupefactes, per trobar-se ara i aquí, i pel misteri de les seves característiques . El club Bilderberg amb la cinquentena llarga des del seu origen és un club selecte, exclusiu, per gent d'una única espècie. Ja se sap, la paraula club dóna per fer excepcions i reserves: o ets o no ets, res de termes intermitjos, i aquest acompleix tots els articles de la norma. I mira ...Sitges... sembla que s'escau. Des de l'època dels "americanos" ja la cosa pintava...especial. Però aquest no és el tema, aquest inici xorra describint el poble català que alguna que altra passejada observadora m'ha regalat, m'ha servit d'introducció mig tranquila per topar en un tema al què dramàticament s'ha d'entrar a drap encara que només sigui per petar-la. La resposta és òbvia però la pregunta s'ha de fer. Com ha estat? De quina manera? Per a què es troba aquesta penya tan eclèctica? des d'una reina al més que possible nou presidenciable socialista espanyol, des d'un Nobel de la Pau indesitjable, des d'un periodista vingut a més, des d'una xiflada terratinent manxega a una colla de Gates, Soros..., etc... bla, bla, bla?????
Tirant del fil treiem l'entrellat, encara que no calia esforçar-s'hi gaire.
Una colla d'"experts" del món de les finances i del poder es reuneixen a la "chita callando" amb motiu, allò notable que ens abdueix a espais siderals propers a l'al•lucinació opiàcia, d'anar argüint estratègies de futur davant dels esdeveniments que, succés a succés, omplen els dies de cada any i que segueixin resultant beneficioses per als seus interessos particulars, de poder i de capital, que no de l'interés global, per així seguir perpetuant-se i acabar d'una punyetera vegada amb el nostre planeta quan abans millor.
De fet, la notícia és que no hi ha notícia, és sabut des què el món és món que el que té la vaca no vol perdre-la, es quedaria sense llet, i sobre tot, sense el guany del seu rendiment, i així El Club es tanca amb pany i clau maquinant com cuidar "el ramat" sabedors que la vaca ja està seca, l'herba eixuta i el ramat afamat, i amb uns resultats dels beneficis de sempre en el compte general, que això només ha estat un cop d'aire. Notícia vella notícia. Per a qui hi hagut sorpresa és pels de casa, la gent de Sitges (com ho deuen viure tan a prop i amb tal descaradura?), la de Catalunya, els de rodalies en sabem de l'aquelarre ... i precisament encara que tenim la pell dura, a dies d'una vaga general, la reunió sembla, és, una frivolitat.
Seguretat pública a gogó, oficialitats, pompes i pompes i més sumptuositats.
I quan l'any vinent canviin de país, perquè encara tenen vida per uns quants anys, els que facin la descoberta de l'existència del Club a ca seua també fliparán. O no és per flipar?
------------------------------------------------------------------------------------

4 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

aquest club és un dels "moviments socials" dels militants capitalistes. Si els anticapitalistes (parafrasejant Bensaïd) fossin fidels als dominats i als explotats com ho són els dominadors i els explotadors amb les seves causes (negocis), aleshores, estariem en un quadre més interessant que el que pinta d'inacció el present.

És curiós, tothom intentem ser feliços i anar tirant, fins i tot aquests militants agonistics del sistema. Però, en canvi, la naturalesa "militant" d'aquests es observada com un complement compatible amb l'ideal de la felicitat personal i l'hedonisme de pantalla.
Hora és de dir que els prejudicis de la nostra postmoderna (o "pre"moderna) existència ens acostumen a caracteritzar una estranya incompatibilitat entre el somriure i la revolta. Mal senyal. Signe evident de la derrota. Entretant, ells, militants capitalistes, fins i tot els que exhibeixen felicitats impostades, no passen davant dels ulls de la majoria com el que són: obstinats militants de la causa de l'explotació i del deliri dominador.

El paisatge comú de la postmodernitat ens acompanya en aquest viatge incert (i estimulant) de la rebelió bàsica i (perfectament) compatible amb l'esternut, el ball, l'amor i la taula parada.

No cola en el cas dels usuaris del Club. Ells són militants i ningú ho vol reconeixer, s'accepta com un fet professional, prosaic, banal i coronat.

A contrapel, però, es pentina un altre relat (walter benjamin, frase, llicència voluntària). És el relat incert, desequilibrat, dubtós, dels universalment vençuts (terminologia Martí, clàssic proper i ara ja universal).

L'akelarre descrit és un episodi militant de la divertida agenda dels militants capitalistes. No paren. Treballen incansablement. Dominen, proposen, executen, regulen, normatizen el que els interessa normatitzar i viuen l'agonistica cursa amb un stress posseïdor incalsable. Són militants. Que quedi clar.
Malgrat les profidentals rialles, els magnats, imposten felicitat i hedonisme. No ens ho creguem. No tenen temps. La seva militància no admet descans.

Temps, el nostre, de profana existència, de somriure i poques manies, de sentir les estrelles damunt el cap, de platges desertes, de primaveres en un bar, de descobertes i de revoltes encadenades (desordenades, contradictòries i caòriques) perfectament compatibles amb els disc que gira en el plat, la cervesa i les olives i tota una perspectiva d'interrogants i dubtes, estimulants i vitals.

Ja els agradaria als patètics militants del capitalisme global, encarar la vida sense la malaltia de la dominació i la producció compulsiva. Ja els hi regalo.

posdata:
A la nostra companya Hamida se la vèia feliç al bellmig del Passeig de Gràcia. Còmplice amb els companys, més digna i espavilada que el Club de Sitges al complet. Amb el somriure i...donant la volta!

benjaminiades complementàries dijo...

les disertacions sobre pessimisme i optimisme queden brillanment exposades en aquest fragment de la biografia de w benjamin de Bruno Tackens:

.....

Benjamin respon a aquest optimisme voluntarista amb aquestes línies magistrals: “On són les premisses de la revolució? En el canvi d’opinions individuals o bé en la transformació de les condicions materials? Vet aquí la pregunta cardinal, de la qual depèn la relació entre moral i política, i
que no admet cap maquillatge.


(...i tant, dic jo, cardinal com la mare dels ous!!!!!)

seguim...
El surrealisme sempre s’ha acostat més a la resposta comunista. I això significa: pessimisme sobre tota la línia”. Organitzar el pessimisme , la qual cosa vol dir d’entrada malfiança pel que fa a la literatura, malfiança de la llibertat, malfiança enfront de l’home europeu. Malfiança davant l’actitud moral que gangrena l’intel•lectual, i que li fa creure que pot intervenir a través de la contemplació. Benjamin oposa a aquesta contemplació mòrbida la plenitud de l’acció política. Combat la idea falsament mística segons la qual els poetes i els escriptors podrien, mitjançant només la contemplació del seu treball, tocar i transformar les masses proletàries. Benjamin es recolza sobre Trotski, el qual en Literatura i Revolució ja havia fet el seu dol d’aquests artistes proletaris, i que a contrapèl “havia hagut d’objectar que tals poetes, pensadors i artistes només sorgirien d’una revolució victoriosa”. Esplèndida inversió. Que Benjamin empeny fins a les últimes conseqüències, gosant formular la hipòtesi que aquests artistes procedents de la burgesia haurien d’interrompre la seva “carrera artística” per tal d’entrar en l’acció política – l’espai revolucionari, que Benjamin anomena aquí “l’espai de les imatges” (que s’escamparan aleshores per tot el cos col•lectiu), prefigurant amb aquestes paraules (i aquest vocabulari, alhora complex i problemàtic) el seu cèlebre assaig, “L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica”.
....

formidable!
frase per frase, a l'altura dels temps actuals , si retirem per obvies les referències intemporals a les revolucions (per no forçar la tesitura)

benjaminiades complementàries dijo...

les disertacions sobre pessimisme i optimisme queden brillanment exposades en aquest fragment de la biografia de w benjamin de Bruno Tackens:

.....

Benjamin respon a aquest optimisme voluntarista amb aquestes línies magistrals: “On són les premisses de la revolució? En el canvi d’opinions individuals o bé en la transformació de les condicions materials? Vet aquí la pregunta cardinal, de la qual depèn la relació entre moral i política, i
que no admet cap maquillatge.


(...i tant, dic jo, cardinal com la mare dels ous!!!!!)

seguim...
El surrealisme sempre s’ha acostat més a la resposta comunista. I això significa: pessimisme sobre tota la línia”. Organitzar el pessimisme , la qual cosa vol dir d’entrada malfiança pel que fa a la literatura, malfiança de la llibertat, malfiança enfront de l’home europeu. Malfiança davant l’actitud moral que gangrena l’intel•lectual, i que li fa creure que pot intervenir a través de la contemplació. Benjamin oposa a aquesta contemplació mòrbida la plenitud de l’acció política. Combat la idea falsament mística segons la qual els poetes i els escriptors podrien, mitjançant només la contemplació del seu treball, tocar i transformar les masses proletàries. Benjamin es recolza sobre Trotski, el qual en Literatura i Revolució ja havia fet el seu dol d’aquests artistes proletaris, i que a contrapèl “havia hagut d’objectar que tals poetes, pensadors i artistes només sorgirien d’una revolució victoriosa”. Esplèndida inversió. Que Benjamin empeny fins a les últimes conseqüències, gosant formular la hipòtesi que aquests artistes procedents de la burgesia haurien d’interrompre la seva “carrera artística” per tal d’entrar en l’acció política – l’espai revolucionari, que Benjamin anomena aquí “l’espai de les imatges” (que s’escamparan aleshores per tot el cos col•lectiu), prefigurant amb aquestes paraules (i aquest vocabulari, alhora complex i problemàtic) el seu cèlebre assaig, “L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica”.
....

formidable!
frase per frase, a l'altura dels temps actuals , si retirem per obvies les referències intemporals a les revolucions (per no forçar la tesitura)

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre