Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


viernes, 14 de mayo de 2010

Comunicat de revolta

Es veia a venir, ja està aquí i és pitjor encara de l’esperat. Zapatero ha anunciat el matí del dia 12 de maig al Congrés dels Diputats les primeres mesures del seu pla de xoc que consisteixen en una rebaixa del 5% de mitja en els salaris dels funcionaris i la seva congelació el 2011, l’anul•lació del xec-bebé, la retallada de 600 milions d’euros en ajuda al desenvolupament, s’elimina la retroactivitat en el cobrament de la prestació per dependència i es congelen les pensions per al 2011, entre altres.
Aquestes mesures signifiquen un atac directe a les condicions de vida de milions de treballadors i treballadores i pensionistes, i se sumen a les retallades salarials i als acomiadaments massius que des de fa dos anys es vénen donant com a resposta a la crisi. Ni una sola mesura toca els interessos dels qui són alhora, i cada dia més clarament, responsables i beneficiaris de la crisi: la classe capitalista.
Anys de bombolles immobiliàries i financeres, de capitalisme de casino, d’injeccions milionàries a la banca i d’impunitat total del món de les finances tenen ara el seu complement en aquest pla de xoc que, amb el suport de la Unió Europea del capital, del FMI i del propi Obama, es disposa a aplicar servilment el Govern “socialista” de Zapatero.
Si no hi ha resposta, molt aviat es retallaran nous drets, afeblint i desmoralitzant a la classe treballadora. Així Zapatero està obrint les portes i estenent la catifa roja per a un futur govern del Partit Popular, que anirà més enllà encara en la seva carrera per a guanyar-se la confiança del capital.
L’única forma de sortir de la crisi és un repartiment radical de la riquesa, augmentar els impostos als capitalistes, reduir la jornada laboral a 35 hores i repartir tots els treballs (a la feina i a casa), combatre l’evasió fiscal i reduir dràsticament les despeses militars (començant per la retirada immediata d’Afganistan).
Estem patint un atac especulatiu d’una “manada de llops” als quals tots els governs occidentals sense excepció han salvat amb ajudes públiques milionàries que han deixat buides les arques de l’Estat. Ara són aquests sectors els que s’estan enriquint amb el deute públic adquirit per a salvar-los de la ruïna fa tot just uns mesos. És un escàndol inacceptable. És urgent una auditoria pública i independent sobre el Deute Públic.
Davant d’aquest atac brutal contra la gent treballadora, i per a plantar cara a la dictadura dels mercats i els governs al seu servei, és ja inajornable la convocatòria per part dels sindicats d’una Vaga General que digui: prou! I obri un procés de mobilitzacions socials que generin força i confiança en una alternativa solidària i anticapitalista enfront de la crisi econòmica.
Les nostres vides valen més que els seus beneficis!


Revolta Global

12 comentarios:

Anónimo dijo...

CONSIDERASCIONS IMPERTINENTS A UNA CRISI

1 Vaga general sí, però sense convertir-la en un acte ritual i únic, en que els afectats per la crisi, ja s’han desfogat i en Zapatero i el capital financer, ja saben que després de la vaga general no pot passar res més. Des de que tenim la democràcia parlamentaria hi han hagut 5 0 6 vagues generals i no hi ha hagut cap canvi qualitatiu.

2. S’ha d’afinar més en el discurs. Ja no es pot parlar de “la classe capitalista”, d e la mateixa manera que no hi ha una única “classe obrera”. La crisi està íntimament lligada a unes pràctiques del capital financer que permet l’actual desregulació i globalització del capital i dels beneficis.

3. Vaga de funcionaris. La vaga de funcionaris és una demostració palpable que els sindicats “de classe” no són res més que agrupacions corporatives, que agrupen als relativament més segurs dels assalariats, que a més són força mal vistos per la resta de ciutadans. Escenificar una vaga d’uns privilegiats que només els hi ha retallat el sou un 5% és una activitat obscena, i un regal al govern i demés interessats en la crisi. Perquè no una vaga d’aturats? O encara millor una vaga d’aturats de llarga durada i amb càrregues familiars. O una vaga de ciutadans de 16 a 25 anys, que representen el 40% dels aturats? O una vaga dels que cobren menys de 700€ al mes. ? Els dirigents i buròcrates sindicals estan tant lluny d’aquests col•lectius com ho pugui està el president del banc de Santander o els jugadors de futbol, que cobren 10 milions d’euros l’any? ( que per cert, també són classe treballadora)

4 No és tant segur que en Zapatero posi la catifa vermella al PP. Tots dos tenen la mateixa filosofia i principis pràctics. Tots dos han abraçat el neo- lliberalisme. L’única manera de distingir-se i de fer la mascarada de l’ alternancia és fer el revés un del que fa l’altre. En Zapatero en els dos anys que l’hi queden, totalment venut al capital financer, encara deixarà espai perquè el PP sembli un partit social i compassiu amb els més dèbils.

5 Algú amb mitjans i capacitat mediàtica hauria de denunciar aquesta cascada de declaracions demagògiques en que “tothom” s’abaixa el sou, mentre els poderosos de veritat, tenen els mecanismes per guardar les seves fortunes i per seguir especulant, per continuar empobrint a la gran majoria.

6 Aquesta “ crisi” és una crisi estructural i genètica en el capitalisme, que en aquesta fase d’un capital financer desbocat s’està destruint a ell mateix, a la gran majoria dels mortals i al planeta sencer. Però la història demostra que mai estem davant l’última crisi del capitalisme. Encara té molt recorregut,( el mercat global és gairebé infinit) sobretot si a la seva fúria desfermada es respon amb cataplasmes, com una vaga de funcionaris, ( i amb molt de diàleg social. aixó sí ).
Pere

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

estic genèricament d'acord, tot i això penso, que el procés ha de culminar en vaga general i que, les vagues parcials (de funcionaris, també), benvingudes siguin si aquestes afronten una visió de conjunt i es proposen ser "part" d'un "tot". Les vagues, al mateix temps, sigin parcials o totals, les hem de contemplar com episodis de quelcom més important com és la lluita contra el sistema capitalista (perfectament caracteritzat en la descripció d'en Pere).
Més enllà, doncs, de la ritualització, ens toca (tal com sona: "ens toca") a uns quans la feina necessària de fer una mica de corcó i emplaçar els possibles vaguistes de que aquesta ràbia conjuntural necessita una subjectivitat revolucionària (tal com sona: re-vo-lu-cio-nà-ri-a) i sense manies. La subjectivitat necessària passa per contestar les tribunes totalitàries del capital, estripar diaris d'extrema dreta (començant per La Vanguardia samaranenca i la seva emissora RAC1), el tema, doncs, va més enllà del vaga-sí (vaga-no) i requereix COMPLICITAT entre tots els rondinàries de la terra (començant per els tres que hem escrit en aquest bloc, Endora, Pere i un servidor). La complicitat passa també per dotar els episodis de protesta o vaga en territoris de mala llet social realment polititzada, profanadora, denunciadora.
Temps fa, doncs, que alguns (en Pere, potser ja avisava des de més lluny) que no vivim en democràcia, que el franquisme "realment existent", plana i governa el dia a dia, i que les democràcia occidentals només existeixen si aquestes accepten la dictadura del capital. El capitalisme és una bojeria sistèmica que no té palaus per ocupar, que no podem singularitzar en tal o qual dirigent.... la xarxa dictatorial del capitalisme és, sovint, inmaterial (malgrat la seva fonamentació crematística). El capital ha colonitzat totes les instàncies (temporals, espaials, i corporals), fins i tot els punts de fuga aparenment assolits a la dècada dels seixanta occidentals, han estat metabolitzats en forma de senyals coroporatius i pur negoci. Penso, i molt seriosament, que el sentit de ser d'esquerres (si acceptem aquest adjectiu en termes històrics) és una doble combinació de pràctiques de "sonda" i "tocapebrots". Sonda enmig del kaos i tocabebrots enmig de la festa.
Resumeixo: vagues parcials, vagues generals, manis, d'acord, però no n'hi ha prou. Ja en parlava prou la Rosa Luxemburg: una cosa és la vaga general i l'altra cosa és la vaga general revolucionària. Aquesta darrera no és només un episodi: és senzillament l'inici de la vertadera història del progrés humà, la liquidació de la follia capitalista. La socialització dels maldecaps, les impertinències (per dir-ho en termes d'en Pere) i el desfici inaugural de la dimensió desconeguda.
No som res! (a compte de fer-nos pesats davant dels jefes, les amistats i la classe ex-obrera que som).

un no experto que lee dijo...

passen por aquí: Un ajuste que no toque el gasto social sí es posible

http://www.publico.es/espana/313091/ajuste/toque/gasto/social/posible

Anónimo dijo...

MÉS IMPERTINÈNCIES

La proposta de Público seria una resposta típicament socialdemòcrata a la crisi. El que jo nego és la major ( no hi ha crisi, per tant no es necessita cap ajust). Perquè la riquesa, els diners, han augmentat en el planeta. El que cal ( “només” ) es repartir-lo de forma justa. Ja no dic igualitàriament, perquè aquest diumenge estic d’un reformista que fa fàstic. El que cal buscar és una sortida revolucionària. No ho explicaré perquè l’Àngel Pagés ho fa molt bé. M’ agrada molt això de la sonda i el tocapebrots. I la frase la classe ex-obrera m’encanta. La Miren Etxezarreta ( em sembla que ho escric bé) que és una catedràtica d’economia jubilada, deia que els diners s’han de buscar allà a on són. Ahir a la tarda estava pensant quins rituals alternatius es podrien fer, a part dels que ja sabem. Crec que cal adaptar a la situació actual la resistència passiva i les tàctiques de Gandhi i Luther King, complementat amb alguna acció”terrorista” urbana. Com veieu busco un líder de forma desesperada al que poder-me agafar.

S’hi s’ha d’anar a buscar els diners allà a on són, es podrien fer excursions a Andorra i a Gibraltar, ( els dos paradisos fiscals més propers) i fer una sentada als bancs on hi ha guardat aquesta part del 20 o 25€ de diners que s’escapen dels impostos, fins que la policia andorrana o els bobys anglesos traguessin a la gent com si fossin sacs morts,. Si Xirinachs va fer una estada a la model, (era allà a on hi havia els presos ) es podria fer el mateix davant el banc d’Espanya o el banc central europeu.I també a tots els bancs de Catalunya. Es podrien fer tamborinades a la casa d’en Millet i els del cas Pretòria. Ja que la seva justícia els perdonarà, almenys que tinguin un judici popular. Es podrien tapar amb esparadrap tots els caixers automàtics. Què passaria si es fes el boicot als productes que venen de la Xina fins que la classe obrera xinesa, tingui unes relacions de treball dignes ( dins el sistema capitalista )

Em sembla que la tàctica no ha de ser una defensa victimista i corporativa dels retalls. Avui ploren els funcionaris, demà ploraran els dels EROS etc. Sinó unes accions ofensives, que per força han de ser minoritàries. No ens creiem la crisi i anem a dir-ho allà a on hi ha els diners.... i els beneficiaris de la no - crisi.

Per cert estem completament d’acord que no vivim en democràcia

Pere

Lvania dijo...

senyor impertinent, i qui menjarà llenties si vostè les vol eliminar? ja tenim prou feina amb la que ens matxuquen des de Madrid com per posar-nos a seguir la seva cua de cavall troiano. Sense empresa no hi ha curro senyor! marxi a la passada de moda russa o a la barraca de la FAI que aqui el que hem de fer és un esforç entre tots per salvar i sortir junts de la crisis que va a més del que pensem i sinó miri la borsa com ara cau o ara puja com el petroli i el consum. Qui no entengui els IPC malament la fusta, dic jo amb dubte

tati dijo...

jolines Lvania, sembles de la redacció de La Vanguardia.

Anónimo dijo...

No em penso pas que hagi escrit que s'hagi de "currar" Ni se'm passa per la barratina
Pere

Lvania dijo...

Els moments estan complicats i si no voleu currar o passejar és cosa de qui ho diu però el contitucional no para d'ofegar i ens foten a més la crisi per pagar-la els catalans com sempre i vol dir que no cal fer tants discursos de complicacions i senyalar amb el dit el problema de sempre i del lloc de sempre i fer el que explica la faula de la mata de jonc, plegar-se i rebrotar.

no m'agraden els impertinents

Anónimo dijo...

A mi tampoc

Pere

Núria dijo...

a mi tampoc m'agraden els impertinents, ni m'agraden els que ens volen fer creure que no cal interrogar-nos sobre el que passa al món o que ens diuen que més val estar quietetes mirant-les passar.
La maria mercè marçal dèia allò de que a l'atzar agraeixo tres dons com l'haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida i tot sequit arrodonia les tres condicions amb "el terbol atzur de ser tres voltes rebel", M'agraden les coses que ha escrit el de les consideracions impertinents perquè no l'he trobat inpertinent i el taiti-pagès soulbizarre li va també a bona mida. Lvania deu ser de l'opus dei o bromista

Anónimo dijo...

Jo també he pensat en aquesta segona òpció. Potser és una altre Célia, que va portar de corcoll a alguns?
Tinc dubtes perquè el to és massa crispat.

Pere

secretaria de Celia dijo...

Celia forma parte del pasado remoto y ya no cuenta para nada en vuestras guerras de clase entre ampurdanenses y maresmeños.
Celia marcó un estilo y con su sello tenaz consiguió que la razón imperara en toda la red.
Celia fue un lujo cultural en el pàramo de la mediocridad tertuliana.
Celia se perdió en el triángulo de las Bermudas pero, femenina como era, lo hizo en su bikini de rayas. Como Eva María. La reina de la playa.
Ustedes ya no pueden evocar a un espectro cultural que no merecen ni en fascículos.

La secretaria de Celia.

Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre