Submons i rodamons

En Miquel Calzada ha tornat de voltar pel món. Una darrera sèrie de tretze programes completaran el seu darrer Afers Exteriors, programa amb el què ha volgut transmetre’ns què de catalans n’hi ha a tot arreu, què som un país que no és petit i què la vida és igual aquí que allà (bingo!). També ha declarat què s’ha cansat que el model de programa hagi estat imitat per altres països i per altres televisions i què això ha fet que plegui. Així ho ha dit i així ho ha fet saber en el programa d’entreteniment “El Club”. Qui vulgui escoltar-lo només li cal entrar a la web del programa.

Encara que moltes persones estaran gairebé d’acord amb ell, he d’explicar que els meus oïdes també anaven funcionant amb el to mediocre que uns acúfens gens mediocres poden permetre, és a dir, bé, i que aquells no s’han esvarat fins què, davant la pregunta de quina és la notícia que més li agradaria anunciar com a periodista, amb una veu seductorament apocalíptica i segura, ha fet saber a una audiència de tarda de segona pasqüa, que fer un seguiment de la festa que es viuria en els nostres carrers després d’aconseguir la declaració d’independència del nostre país, seria la seva màxima prioritat periodística.

Diuen que el viatjar enriqueix i obre fronteres al pensament, i que fa que els batecs del cor funcionin a un ritme tan o més serè que el de l’ancià que un cop escrites les seves darreres voluntats s’adorm alliberat tot assaborint la batalla guanyada a la vida, la de la pròpia vida; sembla, però, que no és el cas d’en Calzada o en tot cas jo no ho veig així, però clar de viatgers n’hi ha com de tipus de gespa,ara es poden trobar amplis catàlegs d’artificials, parlo d’herbes, potser és això, la diferència, entre allò real i el què no, ara parlo de persones humanes i sempre de possibles i possibilitats. A vegades hi ha declaracions que gràcies als anys ja no espanten la meva capacitat de reacció, però que es posi per davant de greus malalties, de danys tan col·laterals de la riquesa, com és la pobresa, o d’evidències explicitades als telenotícies o a la premsa com ara la guerra o la pau, el fet nacional, fa que un gran xiulet xiuli i travessi la meva fidel creença en la intel·ligència de les persones, humanes o no.

I comencem el mes del solstici d'estiu... o el que és el mateix: més llenya al foc.