Terratrèmols

Agafa la cullera i li posa sucre al cafè amb llet, fora fa fred i cau plugim. És un ritual que fa a diari sobre la mateixa hora; avui el dia acompanya a remenar l’escalfor que surt de la tassa amb més parsimònia i delit; el soroll de rerefons no és més que una còmoda companyia; a l’hora que ella es pren aquella pausa no sol haver-hi gaire escàndol en el local. Porta dies que li ronda allò, una mena de sensació estranya que de nou ara li torna amb força creixent ; és del tot desagradable: allà ben endins les seves entranyes li punxa malgrat que ella no fa més que intentar ignorar-ho, fer-ne com si res. Fa dies que li ronda allò allà. La dona, com una litúrgia, dia rere dia busca aquell mateix racó; sota la televisió que penjada remuga passa les pàgines amb més força o amb més deteniment segons l’acompanyi estat d’ànim o el caire de la lectura. Avui els fulls avancen sense ni tan sols haver-se impregnat de la seva mirada. Atura el moviment de la cullera, alça la mirada i en un no res la deixa perduda mentre de nou torna l’ànsia que el seu cos no oculta, respira amb consciència i intenta no témer la fiblada. Quan feia batxillerat elemental va tenir un profe de filosofia jove i estranyament guapo, del qual totes estaven enamorades i a qui escoltaven incondicionals , a estones amb atenció i a estones amb luxuriosa abstracció. Un bon dia, el professor, es va presentar amb el cap cot i la ment encaparrada i no va poder evitar d’explicar-les en el perquè de la seva inquietud. Eren els temps quan a Vietnam hi havia guerra; llavors, pre-adolescents, totes del final de l’època franquista, ignoraven molts dels mals del món, però eren ben capaces d’escoltar i seguir amb curosa fidelitat cada un dels discursos de l’atractiu professor. Aquell dia amb més atenció, si cal, van escoltar l’afecció del mestre, sense poder es va confessar especialment afectat pel seu propi comportament davant la guerra d’Àsia que llavors es lliurava. L’afecció emocional del profe no anava més enllà d’un pensament de culpabilitat aparentment greu i tot plegat efectivament lleu, però, passional i extrovertit, els hi va confessar la seva impotència: com podia ser que estès passant aquella barbàrie i mantenir-se impertèrrit assegut a la butaca amb un got de bona aigua a la mà fent la vida de cada dia. Aquell record tot d’una es va escenificar a la memòria de la dona mentre bellugava els ulls amb moviments nerviosos de ratolí que busca i no troba, que s’amaga... Vietnam! Impotència! Culpabilitat! la punxada en lloc de ser més punyent va començar a decréixer pausadament de la mateixa forma que va tornar sobtadament la veu histriònica del locutor que l'aparell del bar semblava que hagués aturat com si fins llavors hagués estat emmudit pel fre d'un temps en blanc. La dona va recollir els ulls de nou cap a les pàgines de premsa i va dirigir la mà cap a la tassa, allà es va aturar. Les fotografies ressorgien entre les paraules, les exclamacions entre els titulars i els testimonis callaven en la successió d’imatges terribles, sagnants, sàdiques. Va doblegar el diari, va fer un últim xarrupeig al cafè i amb moviments segurs es va posar l’abric i va calçar la bossa a l'esquena, a la mà hi va guardar un llibre, Saber perdre, el duia per deixar-lo, l'havia recomanat. Mentre el pensament sortia al carrer, la reflexió li va venir com un cop de vent : Saber perdre! I quan saps que mai guanyaràs res, mai? Com s’aprèn això?, la pregunta li va esclatar com una bufetada, girant-li la cara. La resposta era, si cap, més seca i aspre, molt més que una punxada a les entranyes.

--

Cap fotografia avui ilustra aquest text, amb tota la intencionalitat.