Ilustració: Olaf Hajek



Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra


viernes, 30 de octubre de 2009

Col.leccions

Una imatge, dues entrevistes i un article.
Començaré per la imatge.
Una de les col·leccions que no deixarè per herència serà la de guardar cartells o posters, o diferents i diversos tipus de paper imprés on s'anuncii quelcom per irrellevant que sigui; la raó és pràctica i poc sentimental, no he arribat a exercir aquest tipus d'esport, molt a pesar meu, donat els meus canvis constants de residència, moment idoni que normalment s'aprofita per desfer-se del que no s'ha desfet abans malgrat que el penediment arribi abans que la brossa a la deixalleria. Però si hagués estat el contrari, aquest cartell que ara adjunto estaria entre els meus preferits , conservat amb un plàstic entre cartrons i guardat algun calaix adient a l'habitació-biblioteca. La barreja del verd amb el blanc i negre, el barret de copa -millor símbol capitalista i contaminador, impossible-, i l'eslogan "Cambiemos el mundo, no el clima" elabora un conjunt d'emocions que no obviaria entre els destacats. Ara bé, si per alguna d'aquelles excèntriques dèries col.leccionés entrevistes, la d'en Jeromo Aguado, pagès, president de la Plataforma Rural Via Campesina i Universitat Rural Paulo Freire, feta a la revista Rojo y Negro, http://www.rojoynegro.info/2004/spip.php?article18072, seria també de les destacades i ben guardades, en aquest cas i ara ja, dins una carpeta de l'ordinador, oberta per l'ocasió; per què?, per l'autenticitat i credibilitat del seu discurs, de la seva feina, dels seus motius i perquè m'agrada la gent com ell. En canvi, si hagués resguardat un prestatge de la meva llibreria a la col.lecció d'obres premiades de tots els temps i espais, segurament tindria un forat per al llibre, que dit de pas encara no tinc però que tindré malgrat ser un Premi Planeta, de l'Àngels Caso, escriptora i feminista que admiro, el títol del qual no recordo i que avui han entrevistat al diari El Público i on explica que part dels diners guanyats amb el premi els hi dedicarà a la filla de la dona amb qui va inspirar el personatge de la novel.la.
I si col·leccionés autogràfs, la qual cosa sí practico encara que amb certa anarquia però no menys fervor, seria la dedicatòria que avui m'ha regalat el mestre Juan Marsé (a qui he atacat en ple carrer Pau Claris amb un llibre d'en Flaubert, en la primera pàgina del qual li he demanat que m'estampés la seva il.lustre signatura a falta d'un original de la seva, també il·lustre, obra, responent-me amb un sensual: cap problema, ben el contrari, és un plaer) la que plastificaria més delicadament que cap altre per ser dels autors més valorats i estimats dins el meu record literari.
I si col.leccionés desitjos, cosa que malauradament també faig, demanaria un cap de setmana clar, serè i invariablement blau; productiu quant a estones aillades de la remor política i financera, aquesta sempre vestida de negre i que ens desdibuixa les ganes; i blanc per omplir-lo de música, aquella que no col.lecciono i més desitjo.
P.D: L'article promés era d'en J.A. González Casanovas, algun dels exemples, escasos, d'intel.lectuals compromesos i lliurepensadors.

martes, 27 de octubre de 2009

L'urpa

Unes de les coses que em produeixen felicitat és mirar el mar; veure la minimalista línia recta de l’horitzó en contrast amb les formes barroques i el color de les onades és un plaer comparable a un petó o a la mirada d’una persona sincera. El meu, de mar, a estones el veig des d’una finestra emmarcada de blau marí que dóna a un parking d’un hotel, l’únic del meu poble; però tant és, és el mateix mar que el de les illes Maldives, o tanmateix a mi m’ho sembla o jugo amb la fugida. A vegades sóc de bon conformar. Clar que els passejos per platges amb sorra per trepitjar, de vista infinitament verge, on el brunyit de l’esclat de l’escuma sigui l’única música, són els més feliços i memorables.
Per aquí anava jo aquests darrers dies, en busca del racó blau, el cel blau, el mar, blau.
La costa d’Almeria, apuntant al Cap de Gata, en té d’aquestes "blavades". Roques excelses que entren o surten ( segons es miri) que menjant trossos d’aigua et fan sentir important, inclòs salvatge. Aigües de tants blaus com blaus n’hi ha de colors d’ulls, o més encara. Prats de poseidonees que s’intueixen com s’intueix la bondat en un animal només tocar-lo; bandades de peixos multiformes i multicolors que semblen que no ho són, però que són i, tan bonics que després dol atrapar-los en el nostre sentit més golafre.
Una felicitat aquestes passejades.
Però la felicitat és un instant; un a un, mínims instants de ventura que es trenquen sempre; la raó no sempre és absurda però si empipadora, i generalment rabiosa. És el cas. L’urpa del depredador està sempre a punt i no admet sentimentalismes. Quan aquesta és la d’una bèstia, s’admet, és qüestió de supervivència però quan el seu propietari posseix el que s'enten per seny aquí esdevé el disgust i, allò que havia estat una catarsi t’apropa a la consciència i, llavors, s’acaba la fe.
Noms, milers; avui sona, entre d’altres, el d’un poble mariner del Maresme, Sant Andreu de Llavaneres; ahir, la costa del Llevant, caletes del Nord, caletes de l’Est, mar en dins, bla..., bla, bla. El mar, com la terra o l'orfeó, ja no som més que producte de la nostra imaginació, i així part excèntrica de la nostra felicitat. Maldits bastards.

viernes, 2 de octubre de 2009

La veritat és revolucionària


“El hombre que amaba los perros” era l’anomenat L.D. Trotsky. Aquest revolucionari, com molta altra gent amant dels animals, va posar de manifests fins el dia del seu assassinat de quina forma aquells són l’estigma de la fidelitat, valor del què ell en podia parlar exhaustivament. No és baladí, doncs, que la frase que inicia el text sigui la utilitzada per al títol del darrer llibre del cubà Leonardo Padura on, de forma extensiva i des de les visions dels diferents protagonistes, explica l’exili d’en Trotsky, des de Sibèria fins a Paris passant per Noruega i Mèxic, destí de la seva mort. Narra en paral·lel aquells moments històrics en què l’Espanya i la Catalunya de la preguera bullien enèrgicament, la Cuba de Fidel s’ofegava i ofegava, i el moment que Hitler va signar “un pacte d’amistat” amb Stalin, per a sorpresa de molts republicans i comunistes. La història del llibre arriba fins més enllà de l’últim quart del segle XX, des del naixement de la política potenciada per Gorbatxov del glasnost i la perestroika, quan l’anàlisi i la reflexió van posar fi a l’etapa estalinista garantint ja definitivament el triomf del capitalisme i la fi d’un ideal revolucionari, deixant la pitjor petjada revolucionària, la de l’engany, ja no quant a la ideologia si no a l’ús i abús de poder de molts dels seus partícips.
He passat una bona estona, i de nou, ara en literatura, he fet la reflexió d’allò que marca la diferència a l’individu, partint d’un comú denominador, que és la vida: aquelles que han passat una guerra i les que no (Alberto Méndez, dixit) i el seus efectes col·laterals. Però possiblement, un cop tancat el llibre, en aquells moments que acarones la tapa suaument, he tingut una sensació que feia temps no recordava, la d’una tristesa seca, aquella gran tristesa que no deixa plorar, i que, per tant, només et convida a la reflexió... Gent que va perdre moltes coses, tants la vida, a causa d’un gran engany, el d’un ideal, el d’una forma d’entendre la vida, l’amor a una causa.
I ara què? em segueix fent pensar el final d’aquesta història de gossos, d’infidelitats i de mentires mai fins ara superada. L’altra dia llegia un article d’un catedràtic català, el nom del qual ja no recordo, que escrivia que potser cal que torni Trotsky perquè tornem a parlar de revolució. Perquè l’ideal de Trotsky va defallir amb la caiguda del mur, amb el desencís del comunisme totalitari i salvatge, barrejat el seu ideal, injustament, amb aquells pervertits que des de la Xina i la Unió Soviètica estan estafant encara ara. Reprendre el trotskisme no està sent gens fàcil, però reviu. Motius no ens en falten de fer-ho, i encara que ganes sembla que si, una quanta gent treballa pensant una col·lectivitat més sana i tenint més que ganes d’anar arribant a un món més just. El trotskisme no és mort, tornar torna... , em responc definitivament. Saber que en moments de crisi la ciutadania no es belluga en general no és menester per veure i saber que hi ha gent que des de la seva particularitat o des de moltes col·lectivitats estan superant el passat fosc de les esquerres radicals i fan per transcendir-lo. Reprendre la confiança mentre passegem l’amic més fidel, ja sigui una mascota, un llibre o la nostra més profunda intimitat, serveix per ubicar l’engany en el lloc que es mereix i deixar la ingenuïtat per a jocs d’oci. Com diuen els castellans “para aprender perder”.
Un consell doncs, literatura i trotskisme: “El hombre que amaba los perros”.
Mi foto
Premià de Mar, Barcelona, Spain
No prescindiria ni de l’amor ni de la literatura. No deixaria mut ni el so de la marmota ni el del violí més pur. No eliminaria ni la flor ni la llamborda que la guarda. No oblidaria el color ni què fos el matís d’aquell gris. No fingiria dolor, pudor, potser sí la mort. No analitzaria sino fos per passió a allò o allò altri. No castigaria, ni anarquia, ni dubte, ni raó, ni tan sols l’oblid. No sabria si fugir si la mar es torna brava. No miraria el riu que no porta aigua, possiblement escoltaria la calma de la basarda. No m’estaria sense tu ni sense aquell altre. Ni sense l’escuma d’aquest dia o d’aquell que ara falta.

Así habló Zaratrustra. F. Niestche.

Cuando tras el naufragio Zaratustra fue devuelto a tierra, se preguntaba cabalgando sobre una ola: "¿Dónde se ha quedado mi destino? No sé a dónde va. Me pierdo a mí mismo”. –Se echa al tumulto. Entonces, sumido en el disgusto, busca cualquier cosa de consuelo- él mismo.


LA VIDA NO ES MÉS QUE L'ESCUMA DELS DIES, DEL TEMPS

A tot allò què pot convertir-se ... en moviment que esclata, en espuma.

Antonio Machado

Antonio Machado
"A las palabras de amor les sienta bien un poco de exageración"

"El verdadero viaje de descubrimiento no consiste en buscar nuevos paisajes sino en verlo todo con nuevos ojos, en ver el universo con ojos de otro, de otros cientos, viendo los cientos de universos que cada uno ve." (Marcel Proust).

Que em disculpi la resta...

Agraïment a Boris Vian

- Jamás podré agradecértelo lo suficiente -dijo Chick - No me des las gracias -dijo Colin-. Lo que me interesa no es la felicidad de todos los hombres, sino la de cada uno de ellos. Estracte de conversa. Capítol XV. La espuma de los dias.

Cucu 1650

Cucu 1650
En un minut hi ha molts dies. W.Shakespeare.

Bosc and or a

Bosc and or a

Lluna d ona da

Lluna d ona da
La bruixa i l'extraterrestre