L'estil del capital

El ferrocarril era dels vells de rodalies i el vagó, ple de gom a gom, em va engolir fins al final del llindar de la porta que es connecta amb els primers vagons; allà em vaig recolzar amb el llibre a la mà, i fins passada una estona no vaig veure els seus botons de puny, amb les inicials CH de Carolina Herrera. Va ser el principi. Un rellotge esportiu voltava el canell sense deixar a la vista una espurna del color de la pell; ostentosament atractiu marcava un disseny segurament caríssim. No ho vaig poder evitar, allò que havia estat consumit en detall ara, amb una alçada d’ulls desvergonyida, es convertia amb un repàs general d’observació crítica i investigació minuciosa. L’home, que passava la cinquantena, era polit, alt i ben plantat; això volia dir que el vestit era segurament també de marca i les sabates prou costoses. Els cabells no pentinaven cap calvície mes al contrari, allisats i perfectament tallats li donaven un aspecte de votant lliberal i prou adinerat com per seure tranquil en un lloc estrany per falta de costum i necessitat; encara què amb un posat segur seia a la punta més límit de la cadira, com si temés no poder inquibir prou relaxadament les seves esquenes burgeses en l’espai de cadires més estret d’ aquell tram de vagó. Volia està fora de context i en certa forma en feia mostra. Gesticulacions desinhibides i amplies donàvem èmfasi a la seva seguretat. Duia un diari gratuït a la mà que obria i tancava amb un nerviosisme sense desesperació que alternava amb constants atacs a un mòbil d’última generació que sostreia de la butxaca després de fer un cop sec a la roba de la jaqueta cara mentre el consultava i, de tant en tant però obertament, mirava a tothom que l’envoltava, i jo de reüll em feia creus dels sentiments que em desencadenava aquella presència. Com em fastidiava. La corbata era “d’estil” que diria aquell periodista histèric; encara que discreta destacava per sobre una camisa terriblement blanca, tremendament planxada. Tanta categoria em trasbalsava i m’impedia connectar amb la lectura apassionada d’ aquella estona de viatge. Els seus moviments excelsos, el seu perfil astutament bronzejat, el seu poder capital em neguitejava i jo sabia ben bé el perquè. Quanta pasta ostentava! burgggg. El brunzit característic que anunciava l’entrada a l’estació central el va fer alçar i jo qual espia sense gavardina el vaig seguir amb poca reserva per comprovar de quina manera validava el seu bitllet sortint de l'andana. Seria possible que no hagués pagat? Quin absurd! Estranyat pel raïm de persones va pujar les escales amb els dubtes de qui no sap on t'és, i amb un bitllet d’anada a la mà va fer-se fora de l'embut amb el carrer de la gran CAPITAL, el passeig de les persones...de la banca i la moda, i allà es va despersonalitzar entre una uniformitat d’ autòmats. Jo vaig creuar aquell carrer amb el cap cot i amb ganes de veure un paisatge net, sense tants fums i exempte de tantes ganes.

P.S.: Desconec el nom dels autors de les ilustracions si algú el sap...

A la búsqueda dels dies peninsulars

Una illa és una illa. Una península és una península però no, no? no. Una illa té quelcom de romàntic que fa que sigui més, qualitativament; que tingui més intensitat de present verbal; que faci, quan penses amb una qualsevol, endinsar-te en un món dins la imaginació més llarg, més viu, més immers; permet incloure altres mons inclòs esferes tan irreals com les què, a vegades, veig en una illa, alguna cosa com la manca d’horitzons malgrat la ratlla infinita. Un tros de terra rodejat d’aigua ... cap contacte terrenal més que el fons submarí, un tros de terra que sembla que pugui moure’s i trasl·ladar-se a caprici de la naturalesa del temps, un tros sense lligams, absolutament lliure, afortunadament sol. Una illa té la fortuna del mar a banda i banda, té la sort de la distància i l’auguri dels vents forts que rosseguen les boires de tant en tant. Una illa és aquell espai que sovint trobo i m’acull, que em dóna perspectives per intuir que fora, lluny, n’hi ha poca cosa més que aigua i dies.
Continuarà.

Remenant cireres

Jo tenia un cirerer; ara estaria florint i preciós, com tots els cirerers. És un arbre que en companyia guanya, com alguna gent. El vaig vendre, el cirerer, junt amb la casa que tenia jardí i els nous propietaris no varen dubtar massa en substituir-lo per una planta exòtica de menys de mig metre, de flor ataronjada i fulla serrada. Insensats!
Penso de nou, ara que entra abril, amb el suprem cirerer, amb les seves tiges, amb els pètals petits i la blancor de les seves febles flors, amb el seu tronc estret des d’on es ramificaven unes branques sensibles a les ventades. Insensats! L’exotisme del cirerer és tan peculiar com la bellesa d’un roc, sense dificultat de trobar-la però especial en veure-la, tota una particularitat. Com particular és no veure la significació de la mort d’un manifestant en plena rèplica a la trobada del G-20 a London. Recordant al meu cirerer, veig la seva mort igual d’insignificant davant d’una flor exòtica com és el president Obama.
Venen dies de vacances i amb el descans m’imaginaré la vall del Jerte, màxim expositor a la península de l’arbre blanc que a l’estiu s’engalana de punts vermells summament simpàtics, i deixaré volar la mirada sobre la flor senzilla tot sabent que a la tornada cap canvi haurà estat més que simbòlic i cap notícia més eufòrica que la constant supremacia del poder del capital, insensat a moltes morts, que obvia moltes misèries i només tutela una estratègia, la insensatesa dels què dominen el treball, la riquesa, a la fí, la vida d’altres... Insensats!

Ilustració: Berthe Morisot